Els termes despectius per al·ludir pejorativament al proïsme conformen un dels camps més rics i imaginatius en totes les llengües del món. Alguns de tan eufònics com mocós, bordegàs, milhomes (o cantamanyanes, per què no?) delaten clarament el mot del qual provenen; altres, com ara ganàpia, tribulet o bergant ja el reelaboren un pèl més. Però de vegades el temps sedimenta autèntiques obres d’art condemnades a esdevenir, com el nostre galifardeu, fòssils de bellesa fascinant (vegeu-ne l’etimologia).

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: labutxaca, 2009)

Efectivament: cada vegada som més alts, i la cosa ve d’antic. Si visites un monestir, posem-hi el de Poblet, per agafar-ne un que tinc a mà de la memòria, les portes interiors són tan curtes que amb prou feines t’arriben al cap del nas. Sense sortir de Poblet, també podem apuntar-ne una excepció, per allò de confirmar la regla: davant del sepulcre de Jaume I, el guia ens explicarà que el rei posseïa una alçada tan excepcional per a l’època que bé hauria pogut intercanviar cops de colze amb els galifardeus que pugen ara.

Marta Rojals, «A l’altura de les circumstàncies» (VilaWeb, 27 de març del 2008)