Darrere l’home de trenta anys que s’ha mirat les noies un moment passa un altre home de trenta anys, alt i robust, amb una bona forra de cabells però  prematurament encanudits. Camina a poc a poc, empeny amb una mà un cotxet amb un infant de pocs mesos i amb l’altra sosté la cuixa esquerra d’una nena d’un parell d’anys, enfilada a les seves espatlles.

Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França (Barcelona: Empúries, 2014), pàg. 66

Molt aviat es va quedar desdentegat i, de la barra de dalt, només li restaven un incisiu, amb el que feia tota la feina, i un ullal corc, desmesurat, com de senglar, que li apareixia sobre el llavi quan, emprenyat, anava a engegar un renec. Això i la nafra que li va deixar una euga maleïda a la galta dreta, que va cuidar endur-se’l, li proporcionava un aspecte ferotge i atrabiliari al qual s’hi sumava, i no pas per poc, una forra de cabells, llargs com un dia sense pa i espessos com filferros. No cal dir que tant d’embalum pilós sobre aquella còrpora més aviat petita esdevingué cèlebre per tot Costabona i les Valls de Camprodon.

Lluís Guàrdia, «Un home d’abans» (El Món, 19 de desembre del 2012)