La bèstia que passa fam, bra-
mant per un poc de carn, bramant de fam,
ha entrat a dins la cambra,
et segueix pels racons amb el seu bram,
entre els avets, la neu i les falgueres,
et segueix i no pares de xisclar
adormit en un fons sense foneres,
adormit en el llit entre altres feres,
adormit en la neu fins que se sent: «Mamà!»

Melcion Mateu, «Persecució», dins Ningú, petit (Barcelona: Edicions 62/Empúries, 2002), pàg. 15

De dia els pescadors es guien pel sol i per les senyes, de nit pels llums de la costa i dels estels, i a totes hores per la sonda que els marca amb precisió la fondària. I és que gairebé sempre que el pescador parla dels paratges marítims es refereix al relleu o a la vegetació del fons. La fonera marca el terme de les seves experiències topogràfiques i comprèn tota la resta de la mar, passada la part poc profunda de la costa on pot calar amb els seus ormeigs, misteriós més enllà que la barca no solca perquè ni hi ha senyes per a anar-hi, havent-se enfonsat en l’horitzó les muntanyes més altes, ni corda prou llarga per a amollar en cerca del seu fons, ni si hi tiressin la palangrera la recobrarien, per tal com només s’hi solen trobar orbs, peixos amb unes dents com serres que tallen el cordill de la xarxa.

Pere Coromines, Jardins de Sant Pol (Sabadell, 1927)