Som a la vall baixa del Congost. Quin cel més fi, quin airet més prim, quin sol més eixerit, quina llum més clara i trencadissa! Fa fred? Sí. Fa un cert fred, no massa, no res de l’altre món, però vaja, sí, fet i fet, es pot dir que més aviat fa una mica de fred.

Eugeni Xammar, «Hivern a Catalunya» (1940), dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 130

Nosaltres, en canvi, intentàvem animar-nos per superar el final de l’estada a l’estranger, i ens vam confessar els uns als altres que les nostres ciutats habituals, Barcelona i Quebec, eren boniques, sí, però encara era molt més bonic aquell sentiment de llibertat i la il·lusió de poder-te reinventar a tu mateix en un lloc diferent. Que, d’altra banda, potser no seria tan bonic si no estigués limitat en el temps: fet i fet, ¿quant pot durar aquesta sensació d’estar deslligat, de ser lliure?

Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu (Barcelona: Edicions de 1984, 2020), traducció de Marina Bornas, pàg. 17