Et causa sorpresa, et fa riure o et fa emprenyar —depèn de l’humor de què et trobis—, però no passa dia que no vegis o parlis amb algú que es complau amb la pròpia lletjor i amb la dels altres, i que al seu torn se sorprèn, s’emprenya o es fot a riure obscenament si proves de fer-l’hi notar. Suposo que són aquells a qui al·ludia Espriu quan deia allò de «quan em llevo, el primer que em ve al cap és preguntar-me quins o quants dels meus semblants els vindrà de gust avui fer-me la condigna llesca». O una cosa per l’estil.

Sebastià Alzamora, «La lletjor» (Avui, 9 de gener del 2004)

Em preguntaven si de debò jo havia estat batejat i els ho vaig demostrar amb la corresponent fe de baptisme. M’interrogaven de manera capciosa sobre la ideologia del meu pare i sobre les circumstàncies de la seva mort. Deien que no els acabava de convèncer el certificat de defunció que els vaig ensenyar. Vaig arribar al convenciment que la policia es basava en els informes que molts anys abans havia redactat aquell alcalde de barri que li havia fet tant la llesca a la meva mare. Al cap del temps, me la va fer a mi. Que Déu el tingui a l’infern.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 39