Desig va ser la culminació de la seva carrera com a gran autor teatral, gairebé trenta anys després de la seva primera estrena, en el mateix escenari on s’havia representat la seva primera obra. Va ser a partir d’aleshores que a en Benet i Jornet vaig començar a anomenar-lo «Papitu». Fins llavors, em feia cosa. Sentia que l’anomenaven així tots els seus amics, en Castellanos, la Sumsi, en Montanyès…, els de la «colla de Ventalló», com ens deia ell quan es referia a la Sardà, a en Terenci, a en Sergi Schaaff, a l’Àngels Moll… I vam començar a fer altres coses que no pas anar a teatre i parlar només de teatre.

Sergi Belbel, pròleg a Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet (Barcelona: Columna, 2018)

   —La síster Parker s’està morint —m’ha dit—, no crec que passi d’avui. Li pot fer companyia?
   —Jo? Per què jo? No té família? Potser podem avisar algú més pròxim…
   La Campbell no s’ho ha pres bé:
   —Si li fa cosa estar-s’hi, busco una altra infermera.
   —No, no, ja m’està bé —dic—. Vull estar amb ella.
   —La síster Parker no té família propera. Ha dit el seu nom molt clarament. Avisi’ns quan… quan li sembli que ens ha d’avisar. Ens trobarà aquí.

Fúlvia Nicolàs, Tres hiverns a Londres (Barcelona: Rosa dels Vents, 2018)