Un diumenge al matí, en Tomàs Subies havia sortit a muntanya a caçar bolets, i de sobte, enmig del bosc, quan caminava encongit per entre les bardisses, havia sentit uns crits de dolor, n’havia seguit la pista i havia trobat la Remei enganxada en una trampa per caçar guineus. Ell l’havia alliberada i l’havia curat allà mateix (sempre duia a sobre una farmaciola d’urgència). Després s’ho havien explicat tot i havien acabat embolicant-se i etc. I en aquest punt de la narració, la mare ho tallava dient:
   —I encara sort que la Remei duia xiruques, perquè aquella trampa li hauria pogut amputar uns quants dits del peu.

Jordi Puntí, Pell d’armadillo (Barcelona: Proa, 1998)

El pis era fred i feia olor de resclosit, com si hagués estat tancat molts dies. Vaig començar un registre superficial, però sistemàtic. Al dormitori —un llit rodó, amb llençols rebregats de seda negra— hi havia un armari ple de roba psicodèlica. Al bany —marbre, banyera en forma de ronyó i aparells de gimnàstica— hi havia una farmaciola plena de potingues i, ben a la vista, un paquet amb coca i unes ampolles d’àcid.

Jaume Fuster, Les claus de vidre (Barcelona: La Magrana, 1984)