Compro el que puc comprar, havia dit. La frase ressonava per l’estretor de l’escala. Vaig mirar la dona a la cara, amb la prudència sospitosa que utilitzem quan mirem els cecs, com si no ens acabéssim de creure que no ens veuen; potser perquè, fet i fet, alguns cecs hi veuen. L’expressió de la dona no animava.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002), pàg. 47

El magatzem de fusta fracassà. Els Folch fiaven a tothom; els clients no pagaven, i els proveïdors volien cobrar. Per manca de capital, el magatzem s’anava despoblant, i els pocs clients bons cada vegada hi trobaven menys material. Encara els Folch van intentar de defensar-se: van comprar tres carretons per llogar-los; venien serradures; continuaven fent joguines, prestatges, tamborets… Tot plegat devia servir ben just per fer bullir l’olla. Però, sobretot, devia servir, serví indubtablement perquè, anys després, un Folch i Torres pogués parlar de la vida anguniosa dels qui passen estretors amb to de veracitat, amb l’autenticitat que justificava el títol de «Pàgines viscudes» amb què encapçalà les seves històries.

Ramon Folch i Camarasa, Bon dia, pare! (Barcelona: Laia, 1980 [1968]), pàg. 40