I a fe tampoc que no seria pas per l’aparato del seu viure que li tenien respecte. Allò no era viure: allò era passar. Es llevava, mirava el dia (mirar el dia volia dir el fang) i se’n tornava a la botiga; prenia xacolata, sortia a estirar les cames fins al quartel… i a la botiga; dinava, anava un moment al Fomento Comercial a sentir parlar de milions, d’aranzels, del pressupost i d’altres coses profitoses… i altre cop a la botiga; el diumenge al dematí portava la Tomasa a missa, amb un vestit de fai d’anar a missa, i amb el llibre d’anar a missa, que no l’havia llegit mai però que li feia molt servei per a saber què fer de les mans, i en sortint, entre saludos de «Passi-ho-bé, senyor Esteve» i «Estiga boneta, senyora Tomasa», tornem cap a la botiga; a la tarda la treia a airejar (la dona, s’entén, no la botiga), i un cop la tenia airejada, on hem d’anar? A la botiga.

Santiago Rusiñol, L’auca del senyor Esteve (1907)

    —Sigui com sigui, d’una manera o altra s’ha de conèixer que som a pagès. El senyor Quimet…
   —Sí, el senyor Quimet…
   —Doncs el senyor Quimet sol dir que a pagès com a pagès…
   —Degué quedar ben descansat després d’haver-ho dit…
   —Encara no he acabat…
   —Perdoneu-me.
   —Doncs sí! El senyor Quimet sol dir que a pagès com a pagès… i que qui no li agradi que es foti…
   —Ja ho entenc. Així i tot, creieu-me: no es perdria res que a Torrentbò hi hagués cada dia menys pallers que portessin un orinal per barret.
   —Sí senyor, també podria ser… però què hi vol fer!, a pagès com a pagès.
   —Sí… i qui no li agradi que es foti! Bona nit.
   —Estigui bonet…

Josep Pla, El campanaret, dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 365