Els nens estaven molt de l’Antoni, tanta por que jo havia tingut que no el poguessin veure. Sobretot el nen n’estava molt. La nena ja era una altra cosa: era més despresa. Però el nen quan no tenia feina amb l’estudiar sempre anava davant i darrere de l’Antoni i si l’Antoni li manava de fer alguna cosa, la feia content. I si l’Antoni llegia el diari en havent sopat, el nen se li anava acostant i, amb l’excusa de llegir el diari, se li arraconava.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), XLI

Al final en Joan em va deixar marxar ja ben entrada la nit. En arribar a la pensió del carrer de Sevilla, vaig trobar en Sales a la seva cambra, en calçotets i amb un paper a la mà.
   —Tinc carta d’en Damià Sampol, company! I em sembla que hi parla de tu i d’una persona de qui n’estàs molt i molt.
   —Deixa-me-la veure! —vaig exclamar mentre provava d’agafar-li el paper.
   —I una merda! La carta és per a mi. És un delicte xafardejar les cartes dels altres.
   Gairebé no va poder acabar de parlar perquè me li vaig llençar al damunt.
   —Dóna-me-la, coi!
   —Té, té! Collons! —En Sales reia—. Recony, espero que demà lluitis amb aquesta força. L’analfabet d’en Durruti té assegurada la victòria i la glòria amb soldats com tu.

Antoni Vives, El somni de Farringdon Road (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 197