Molta gent m’ha preguntat si tenia alguna cosa personal contra Jordi Pujol. La pregunta revela un total desconeixement dels impulsos que porten a construir una obra en qualsevol forma d’art. La qüestió tindria una lògica si n’hagués fet només un esquetx o un simple personatge secundari, però és obvi que pel volum i la complexitat que suposen dues obres senceres, no n’hi ha prou amb alguna cosa personal. És evident que sóc refractari al caràcter d’aquest polític, però l’animositat que em desperta sorgeix fonamentalment perquè l’identifico amb una majoria de conciutadans que no suporto.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 383-384

L’humor fa gràcia o no en fa, sigui intel·ligent, de l’absurd, s’imiti el rei o es parodiï els tòpics d’andalusos, bascos, catalans, aragonesos… Més enllà de les etiquetes, a la tele actual s’imposa la dictadura de l’esquetx amb un planter d’actors que modernitzen la parella clàssica. Ah, i també s’han de trencar tabús (la monarquia, ja fa temps) i fer humor de la immigració, de la política, fins i tot hem vist gags d’encaputxats.

Gemma Busquets, «Made in Euskadi?» (El Punt, 30 d’octubre del 2005)