Pel que fa als dos primers costums encara vigents i tot a finals del segle XVI, el rebuig de la carn de porc i el descans prescriptiu del Shabat o dissabte, cal recordar que donaren origen, respectivament, a un costum molt arrelat —la matança del porc entesa com una festa pública, gairebé una exhibició— i a una expressió ben nostrada: «fer dissabte», és a dir, fer neteja general de la llar en profunditat. Els cristians vells, o els nous que volien aparentar-ho, feien el sacrifici del porc al carrer, ostentosament, ajudats per veïns i parents; així mateix, les dones de la casa duien una activitat frenètica al llarg del dissabte per tal de mostrar, a còpia d’escombrar i d’espolsar catifes, que no descansaven durant el dissabte (i, en conseqüència, que no eren conversos que practicaven un cristianisme de conveniència).

Ferran Sáez Mateu, Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans (Barcelona: Acontravent, 2010), pàg. 104-105

Realment m’he d’afanyar perquè no veig res. Quan arribo a l’entradeta, ma tieta ja m’obre la porta i m’assisteix com si jo fos la mateixa Scarlett O’Hara: Ai, mira, mira com vas, espolsa’t aquí fora, que ho deixaràs tot mullat. Ai, tieta, que jo també tinc dos mans. No para de nevar. És una neu pesada, de flocs que es troben en algun punt de l’espai i s’avenen i cauen agafats de la mà.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011)