Mentre que parlaven ells dos, al palau hi havia molt d’enrenou i tràfec: criats que eixien, cortesans que arribaven en les seues carrosses… Dalt, el rei, a la sala del tron, va convocar tots els seus consellers, i sense més ni menys els va espletar:
   —Us he cridat per dir-vos que açò de la desobediència de la meua filla, l’alta princesa Rosa Darrerina, s’ha acabat. No es vol maridar amb el baronet? Doncs ara es casarà amb qui li toque en sort.
   Tots tres germans de les Nou Soques eren presents; però no feren més que escoltar i no digueren ni un mot. Plegallana es moria de vergonya.
   —Així, que he disposat de fer una festa, un torneig —seguí tot enraonat el rei—, és a dir, justes entres cavallers dels regnes i principats veïns. Qui hi quede vencedor, es casarà amb la princesa, i el mal d’ella no serà res (fórmula que volia dir «per damunt de tot»).

, «Esclafamuntanyes», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 72

Ja en la cambra nupcial el matrimoni tot sol, la muller li va espletar:
   —Jaumet, a tu te’n passa alguna de grossa. Conta-m’ho tot i que Déu s’apiade de nosaltres.
   Amb llàgrimes als ulls i una veu que se li trencava tot sovint com un cristall, ell li ho contà tot, fil per agulla: l’aventura de la rosa, l’espaventable traça del gran negre i la promesa jurada que li havia fet fer.
   —Quina promesa ni quina banya de caragol! —escridassà Roseta—. Això podríem fer, donar-li la nostra filla, com si ens l’haguéssem trobada darrere la porta!

Enric Valor, «Esclafamuntanyes», pàg. 119