Definició
Estirar els músculs de tot el cos i especialment els dels braços i els de les cames, tot badallant alhora, per desentumir-nos i llevar-nos la perea (o peresa) de damunt.
Esperear-se és molt bo per a la salut, t’ho dic jo.
El gat s’espereà després de dormir tota la vesprada.
Esperear-se com un gat: esperear-se molt a gust.
La terminació -esa procedent de la terminació llatina -itia que tenen les paraules que generalment signifiquen ‘qualitat de’, els valencians la pronunciem -ea (vellea, perea, noblea, curtea, pobrea, riquea, flaquea, durea, brutea, etc.) però, en els altres casos, la pronunciem -esa (promesa, sorpresa, empresa, compresa, entesa, polonesa, cervesa, remesa, Teresa, Xeresa, Vinalesa, etc.). Per tant diem esperear-se, derivat de perea, i no esperesar-se, derivat de peresa.
Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015)
Etimologia
Variant d’esperesar-se, ‘desemperesir-se’, de peresa, del llatí pigritia, mateix significat, derivat de piger, -gra, -grum, ‘peresós’.
Usos
—Així em porte jo amb els amics, compare llop. Tu encara no saps bé on ratlle! —comentà la rabosa.
Enric Valor, «Comencilda, Secundina i Acabilda», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)
El llop es va esperear al solet d’hivern que feia allí.
—He pensat —va dir després tot i acotant les orelles en un gest de bonhomia—, ja que t’has portat tan bé, que em cal convidar-te.
—A què? —va dir cuitadament la golerma.
—A menjar mel! T’agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró… i açò no ho havia dit a ningú, perquè hi tinc un deliri i no pots formar-te una idea de quant m’ha costat d’arreplegar.Es fa de nit amb suavitat i ix la lluna ben il·luminada.
Josep Palomero, «L’estranger de pell de seda fina», dins Elogi de Borriana (Agrupació Borrianenca de Cultura, 2021)
Apareix el mariner, que s’esperea quan s’alça de terra, sobre l’arena de la platja.
Arreplega el seu barret cònic, de xinés, i se’l posa al cap. Du una trena i té faccions orientals. Es posa a caminar amb pas vacil·lant cap a la població més pròxima d’on l’havien abocat les ones i va a tocar a la porta del castell per a demanar ajuda.
Tema de la setmana
Mots formats amb el prefix es- en el sentit de ‘llevar’.
Segons el DCVB, «esperear-se» i «esperesar-se» són castellanismes.
Per què fer-los rodar? demani jo
“Esperear-se” és un verb molt usat en valencià per a expressar la idea d’estirar els braços i les cames (i altres parts de cos, també) per a llevar-se la perea. El fet que la paraula puga derivar del castellà no té gens d’importància. Passar-se la vida mirant cap al castellà, comparant amb el castellà, fugint del castellà, sempre pendents del castellà, és servilisme lingüístic, submissió al castellà. El que és important no és l’origen de la paraula sinó que siga comprensible i assimilable pels parlants, que la facen servir, que la diguen sense complexos ni romanços. El verb “esperear-se” el trobem en l’obra literària d’Enric Valor i de molts altres escriptors valencians. I la variant formal “esperesar-se”, també. Voler erradicar de la llengua paraules acceptades i emprades per tothom des de fa moltíssim temps només aprofita per a aconseguir que alguns pensen que no saben parlar valencià i acaben passant-se’n al castellà perquè consideren que la seua llengua és massa difícil i la parlen malament, quan, en realitat parlen un valencià magnífic. Tot el que siga atacar l’autoestima dels valencianoparlants únicament aprofita per a afavorir que abandonen la llengua i, al remat, acabe perdent-se.
Jo, “esperear-se” ho he sentit dir moltíssimes voltes; “desemperesir-se” no ho he sentit dir mai de la vida a ningú.