Fa cent anys un sastrinyoli
la caseta va bastir,
i li deien Magí sastre
i era molt espatotxí;
i hom en serva recordança
per un gos que va tenir.

—¿Com li diuen, Magí sastre,
a aquest gos, es pot saber?
—Oh, «Perquè» —feia en resposta.
—Per saber-ho, per no re;
si voleu, tafaneria.
¿Com se diu, vejam? —«Perquè»—.

Uns, cansats, tocaven l’ase
o mudaven caminal;
d’altres, folls, el maleïen.
Poca traça, Déu me val.
El «Perquè» dit en resposta
era el nom de l’animal.

Josep Carner, «L’oracle», dins Auques i ventalls (1914)

I és que, tal com diu l’espatotxí del meu cunyat, el Pere Savina, l’enterrament de l’oncle Nicolau va ser un èxit rodó. I encara em quedo curt si tenim en compte que l’hora de la cosa coincidia amb la del partit de futbol més important de la temporada, el que el nostre equip havia de jugar contra el de Masos de Cinca. Un cas de malastruga, xiquet. Tanta dèria que teníem per aquell partit i al final ens va passar el que sovint passa amb moltes coses de la vida, que les esperes amb candeletes i al final et quedes amb un pam de nas…

Jesús Moncada, «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1985)