—Si hi poguéssim entrar, menjaríem —insistí Ramonet, amb cara de llàstima.
   —Doncs entreu-hi —va dir Pepito, iniciant la retirada.
   Però Miquel li tallà el pas:
   —Si no hi entrem és perquè cap dels tres no passem pel finestró. Tu o tu, passaríeu.
   El fill de l’agutzil i jo ens vam mirar i devíem pensar el mateix. Si acceptàvem la proposta era evident que cometíem una malifeta, però si ens negàvem, els tres esmolets eren capaços de qualsevol animalada: potser no ens deixarien marxar, potser ens apedregarien… En tot cas, la cosa era greu. Començava a caure la tarda i per les carreteres no passava ningú.

Artur Bladé i Desumvila, L’edat d’or, Obra completa, Cicle de la terra natal III (Valls: Cossetània, 2008)

Un dia vaig comunicar a un d’ells que corria el rumor que, a una persona coneguda de tots dos, se li havia declarat una malaltia maligna —segons el dir de la gent.
   —És clar! —digué el pagès—. Ja ho sabia. Si es veia venir…
   —Però vós ho sabíeu?
   —Sí senyor, sí. Jo ja ho sabia…
   —Però els metges encara no poden dir res, i vós ja ho sabíeu? Sou molt tremprat, mestre!
   —Deixi’s de metges! Els metges van a la seva. Són uns esmolets que van darrere dels diners de tothom, del seus i dels meus. No se’n pot pas fer cas, cregui’m!
   Hom queda parat en sec. Una qualsevol contestació es fa impossible. Els pagesos volen tenir sempre raó. Els pagesos tenen raó sempre. Si no la tenen, ells s’ho creuen i el resultat és el mateix. És absolutament absurd tractar de comprendre el mecanisme dels seus raonaments.

Josep Pla, Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968)