Definició
Esgarrifança, demostració excessiva d’espant.
Sentí un esgarrif de gelor.
Etimologia
D’esgarrifar, ‘horripilar-se, esborronar-se’ i ‘estremir-se de fred’; d’etimologia incerta; el punt de partida podria ser la variant balear escarrufar i la comarcal escarrifar i tractar-se d’una alteració d’una forma escalufrí/escalifred, germana del castellà escalofrío, i provinent, com aquest, del compost d’imperatius llatins cale+frige! (‘tingues fred i calor alhora’); posteriorment el mot es van contaminar amb grifar-se ‘eriçar-se’, derivat de grífo(l), animal mitològic d’aspecte eriçat.
Usos
Car entre aquest destí d’estàtua popular, compartida entre la gent senzilla i els poetes de tres rals però ignorada per l’Acadèmia, i la sumptuosa necrofília dels marbres dels grans museus, jo no sabia quina forma de glòria quedar-me. I, com s’esdevé amb el meu paper en el món, el meu art seria una silenciosa divagació sobre el No-Res: ni seria aquesta vulgar matrona de la Justícia que s’ensenyoria del matí de Lausana, ni tampoc aquell esgarrif alliberador d’un Rodin o d’un Cellini. A la cambra de l’hotel, mentre t’escric, m’adono que mai no podré fer escultura. I ho assumeixo.
Terenci Moix, Onades sobre una roca deserta (1969)Faust: Què murmures?
J.W. Goethe, Faust (Barcelona: Riurau, 2009), traducció de Jaume Ortolà, pàg. 142
Margarida, a mitja veu: M’estima… No m’estima…
Faust: Dolça cara celestial!
Margarida, continua: M’estima… No… M’estima… No…
Arrancant la darrera fulla, plena d’alegria.
M’estima!
Faust: Sí, xiqueta. Que el mot d’aquesta flor
siga un oracle per a tu. T’estima!
Ell li agafa les dues mans.
Margarida: Tinc esgarrifs!
Faust: Oh, no tremoles! Deixa que aquesta mirada,
deixa que et diguen aquestes mans juntes
allò que no pot dir-se:
Lliurar-se del tot i sentir
un gaudi que ha de ser etern!
Etern! La fi seria desesper.
No, no. Sense fi! Sense fi!
Tema de la setmana
Mots abreujats que tenen una versió més llarga