pòstum

(del llatí postumus, superlatiu de posterus, ‘darrer’) 

De vegades, veure una paraula en altre llengües inspira immediatament una pista sobre la seva etimologia —encara que aquesta pista no sigui necessàriament la correcta. És el cas de pòstum, que en anglès s’escriu posthumous i en francès posthume. «És clar —podríem exclamar—: és allò que arriba quan el cos, mort, ha anat a parar a l’humus, a la part del terra que conté matèria orgànica, com bacteris i fongs».

La deducció no deixa de tenir la seva lògica i fins i tot la seva part de veritat. Pòstum ve del llatí postumus, que és superlatiu de posterus, darrer. Però si bé en català —i en altres idiomes, com el castellà, l’italià i el portuguès— no porta h, en anglès i francès sembla haver estat alterat per l’associació amb el llatí inhumare, que significa inhumar, enterrar, sepultar. Hi ha doncs, aquí, una curiosa barreja entre el significat real de pòstum —fill que ha nascut després de la mort del pare o obra que ha aparegut un cop l’autor era mort— amb el lloc on han anat a parar aquest pare o aquest autor: l’humus.

Tampoc no hem de pensar que la referència a l’humus sigui de mal gust. Ara designa la part orgànica del sòl, la que ha estat alterada per microorganismes, però el seu origen és més ampli. L’hem de buscar en la llengua protoindoeuropea, anomenada també simplement indoeuropeu. És la que fa uns 5.000 anys s’utilitzava per la regió dels Urals i que després, per la migració dels seus parlants, va anar donant lloc a idiomes molt diversos —en provenen llengües tan diferents com les romàniques, les germàniques, les bàltiques, les eslaves i les indoiràniques. En aquesta primitiva llengua «terra» es deia ghom o dhghom i d’aquí devien venir el grec khamai i el llatí humus. D’aquí també deriva, molt probablement, la paraula que ens designa: humans. I una virtut apreciada: la humilitat.

Però pòstum té altres lectures. Ja hem dit que ve de posterus, el darrer, el que ve després, perquè, lògicament, qui arriba quan el pare ja ha mort serà l’últim —en el cas de fills, perquè en el cas d’obres se’n poden descobrir més— i, a més, ha d’arribar dins d’un temps limitat. Un fill pòstum ha de néixer, forçosament, en un marge màxim d’uns nou mesos després de la mort del pare. I una dona només pot tenir un fill pòstum si mor en el part o si immediatament se li practica una cesària.

Però els avenços tècnics fan que aquest termini s’hagi ampliat notablement. Així, algun fill pòstum pot provenir d’esperma o d’òvuls congelats d’algú ja mort i, per tant, pot néixer molt després que un dels seus progenitors hagi traspassat.

Tot i que aquests casos creen grans discussions ètiques i els jutges no sempre ho autoritzen, ja s’han produït: dones que demanen poder utilitzar l’esperma que el marit havia deixat congelat abans de morir o, fins i tot, que han volgut que de seguida després de mort se li extragués per guardar-lo. La inseminació artificial amb aquest esperma ha donat lloc a fills pòstums concebuts molt després de la mort del pare.

I podem anar encara més enllà. El fetus femella, dintre la panxa de la mare, ja ha produït, al cap de dos mesos i mig de gestació, tots els òvuls que tindrà d’adult. Trigaran molt de temps a rebre el senyal per madurar, però ja estan a l’organisme. S’ha provat —no amb humans, sinó amb ratolins— d’extreure aquests òvuls del fetus i fecundar-los. Donen lloc a un fill pòstum, a qui, no és que se li hagi mort la mare abans que ell nasqués, sinó que té una mare que mai no ha existit! Potser tot això donarà nou sentit a la paraula pòstum o crearà neologismes que introdueixen tots aquests sorprenents, corprenedors i inquietants matisos.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)