Epifania

Vicenç Pagès Jordà 

A l’inici d’Ulisses, l’irlandès Stephan Dedalus reconeix que serveix dos amos, un anglès i una italiana: l’Imperi Britànic i l’Església catòlica. James Joyce, l’autor del llibre, va bastir una obra monumental en llengua anglesa i la va empedrar de referents bíblics. A l’hora de batejar un text on la realitat posseeix una significació transcendental, Joyce va triar el terme epifania, que en grec significa “manifestació” i que s’aplica a l’adoració dels Reis al nen Jesús. En el Retrat de l’artista adolescent, el mateix Dedalus experimenta més d’una epifania: quan descobreix la injustícia en forma de càstig immerescut aplicat per un jesuïta, al primer capítol; o més tard, quan la visió d’una noia davant del mar se li presenta com una resposta a les seves inquietuds.

Però el gran narrador d’epifanies no és Joyce, sinó Tolstoi. Uns quants dels seus relats acaben amb un personatge que es replanteja la vida en un moment d’il·luminació interior. Així, a La mort d’Ivan Ilitx, el protagonista, quan es troba al llit de mort, s’adona que els seus sentiments són falsos, que no s’ha sabut distanciar del gregarisme, que no ha acomplert les seves voluntats més recòndites i que, en definitiva, ha edificat la seva vida damunt la confusió i la mentida.

Els personatges de Joyce assoleixen les epifanies en moments desproveïts de significació objectiva. Tolstoi, en canvi, prefereix les cruïlles vitals. Tots dos, però, coincideixen en alguns elements. Per rebre l’epifania cal estar sol, desprendre’s dels desficis quotidians i dirigir al voltant una mirada neta. És el que se’ns aconsella que fem en aquestes dates. Ens hi resistim, però, ja que resulta tremendament perillós. Si en comptes d’una llarga agonia, Ivan Ilitx hagués tingut una mort sobtada, no hauria tingut temps d’adonar-se que no era feliç. 

El llibre de l’any (Barcelona: Labutxaca, 2011)