Toni Beltran

Més a prop hi ha les dents que els parents.

Les dents incisives són les situades a la part anterior i tenen forma de pales. S’anomenen directament pales aquelles dents incisives més grosses i planes. Els ullals o canins són les dents més llargues de totes i se situen entre les incisives i els queixals. S’anomenen ullals per considerar que estan situades sota els ulls; al Pallars, els ullals reben el nom de dents queixaleres (en castellà, colmillos). Una altra dent amb nom propi és el queixal del seny (en castellà, muela del juicio), tercera dent molar que surt més tard que les altres; deriva de «queix-», de la mateixa arrel que el castellà quijada, ambdues del llatí vulgar capseum (capsa). Les dents de llet són les de la primera dentició i posar les dents es diu de sortir les dents a una criatura.

Ferramenta, conjunt de dents d’una persona o animal (Empordà, Pla d’Urgell, Tortosa): «Soc gran però encara tinc tota la ferramenta» (en castellà, dentadura, dentado).

Les dents excessivament grosses s’anomenen dents de cavall, i les massa petites, dents de rata, i la ferida que deixen les dents a la zona de la mossegada és una dentegada (en castellà, dentellada).

Esbarregat (derivat de «barra»), individu desdentegat a qui manquen peces dentàries: «Amb prou feines podia mastegar, esbarregat i amb les genives inflades», «Qui no té dents que mengi sopes».

La càries és un procés patològic que causa destrucció de les dents i és la principal causa del mal de queixal o odontàlgia. A la zona del Pallars s’anomena també niella. Fins no fa gaire ningú parlava de càries, sinó de tenir un queixal o una dent corcada: «Tinc un queixal corcat que em fa un mal de cal Déu», «Una dent mig corcada que em queia a trossos». Carrall, tosca, substància calcària que s’incrusta a l’esmalt de les dents (en castellà, sarro) i que pot afavorir l’aparició d’una càries. Piorrea, inflamació amb aparició de pus a les genives, o anyiva, que és el nom que rep en algunes comarques pirinenques (en castellà, encías).

Treure foc pels queixals, irritar-se en extrem. És com si li arrenquessin un queixal, es diu a algú que li costa molt pagar, de deixar anar la mosca.

Cruixir o petar de dents, batre unes contra les altres a causa del fred, febre, emocions, por… Xerricar, carrisquejar, escarritxar les dents, fregar les dents de baix contra les de dalt. Serrar les dents, cloure estretament les dents (quan necessitem un esforç de concentració físic i mental).

Fer dentetes, fer miroies (mirandetes), fer envejotes (envegiques), expressions que fem servir en el sentit de fer venir gran desig de menjar o posseir una cosa, fer enveja: «Amb aquesta xocolata desfeta m’estàs fent dentetes». Fer-se-li les dents llargues, desitjar molt intensament una cosa (menjar, beure o d’altres): «Mentre explicaves el viatge, se li anaven fent les dents llargues». Suar-li les dents, es diu a algú que fa veure que treballa però que en realitat no fot brot.

Parlar entre dents, obrint poc la boca, parlant de manera poc entenedora en senyal d’estar enutjat. Ensenyar les dents, plantar cara a algú. Reganyar, mostrar les dents, un gos, com amenaçant de mossegar; mostrar una persona enuig i irritació (mot emparentat amb «renyar»).

No tenir-ne (no arribar) per mitja dent, no tocar una dent, haver-hi poc menjar. Endeutat fins a les dents, molt endeutat. Voler agafar la lluna amb les dents, pretendre una cosa impossible. Amb dents i ungles, defensar alguna cosa de manera aferrissada.

Encara no has obert la boca i ja t’he vist les dents (o conèixer els coixos asseguts), adonar-se de seguida de les segones intencions d’una persona.

Toni Beltran, «Les dents», dins Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties (Maçanet de la Selva: Gregal, 2018), amb il·lustracions de Josep M. Pous-Culí, pàg. 165-167