Tina Vallès

Asseguda a la terrassa d’un bar gallec, un ull a cada templa, madona Quelònia engoleix escopinyes i navalles en conserva amb la seva llengua llarga i recargolada. De tant en tant, es fa passar avall la peixada amb un glop llarg de cervesa i els ulls se li humitegen per l’efecte de l’escuma. A la mà esquerra, el bastó, a la dreta, l’escuradents.

Mig barri desfila per davant de la seva estampa i no hi ha veí que no la saludi amb un cop de cap reverencial, com qui ret els honors a una estàtua sagrada o a una troballa arqueològica de temps remots. Aleshores, la mà esquerra de madona Quelònia deixa anar per un instant el bastó i sacseja els dits amb la lentitud de les roques que s’esquerden i la força de la runa que s’esllavissa: les seves salutacions es col·leccionen al calaix de les relíquies.

La columna de madona Quelònia diuen que un dia va ser recta, però d’això fa tant de temps que ja no queda ningú que ho recordi. Ara, la gepa la reclou en un arc i li falta ben poc per poder-se llepar les sivelles de les sabates. Així i tot, la seva esquena no té una aparença fràgil, al contrari: es diria que sota el jersei d’angora hi té una closca dura i aguerrida, capaç de resistir estoicament qualsevol embat sense immutar-se. Hi ha qui li imagina un darrere teixit d’hexàgons coberts de verdet, enganxats els uns amb els altres amb el ciment del temps i les males ratxes.

També conten que un dia madona Quelònia va tenir turmells i canells i colzes i genolls —la fe que es diposita en la seva pètria persona és incommensurable!—, però el cert és que ara les seves extremitats són més aviat tubs arrugats i foscos de pell seca que no se sap com sostenen el cos rodó i el cap diminut de la dama més vella del barri. I els dits, cada dia més curts, han perdut les articulacions i gasten actitud de pinça per ser mínimament útils a aquestes altures de la vida.

Sota la cadira on seu madona Quelònia, al bar gallec, hi hauria d’haver des de fa temps una placa que fes notar al vianant forà i passavolant que aquella senyora que no et mira mai de cara és un monument viu de la història del barri. Les seves avui inexpressives pupil·les segur que han estat testimoni de totes les dates assenyalades en una cronologia del darrer segle de la ciutat. Es diu que n’ha vist de tants colors que un dia es va quedar petrificada i va deixar de parlar, i des d’aleshores només obre la boca per menjar peix en conserva o, en el pitjor dels casos, enciam.

No hi ha qui resisteixi l’estampa de veure madona Quelònia davant d’un plat pla ple d’enciam. El demana sol, sense cap altra verdura i, per descomptat, sense amanir, ni tan sols vol que li tallin les fulles, les vol senceres i netes en un plat i llestos, i la forquilla ni la toca. Quan el cambrer que no és gallec li deixa el bé de Déu verd damunt la taula, gira cua de seguida per no veure l’escena més cruenta que qualsevol es pugui imaginar. El coll de madona Quelònia s’estira fins a un punt que sembla que s’hagi de trencar, totes les arrugues tibades, tots els plecs de pell seca i fosca al descobert i al límit, i mentre el cap se li acosta al plat, la boca se li obre a poc a poquet i amb els seus llavis petris i esquerdats agafa l’enciam i comença a rosegar-lo per la punta per anar-se’l empassant mil·límetre a mil·límetre. Sovint se li resisteix una fulla i ha d’aixecar el cap enlaire per fer-se-la passar coll avall, i aleshores al clatell se li dibuixen un manat de plecs que cruixen i esborronen les nuques tendres dels quatre valents que encara creuen, il·lusos, que resistiran aquell espectacle verdós sense fer escarafalls. El cruiximent de clatell de madona Quelònia és definitiu: no hi ha supervivents després d’aquells crecs de sonoritat mil·lenària.

Madona Quelònia menja enciam un cop al dia, i no sempre a la mateixa hora, però sí al mateix lloc, a la terrassa d’un bar gallec del barri on un dia li posaran una placa. 

Tina Vallès, Un altre got d’absenta (Barcelona: Labreu, 2012)