Rudolf Ortega

alhora / a l’hora

Diuen que els homes no podem fer dues coses alhora, és a dir a la vegada, però sí que en podem fer una a l’hora que ens diguin, o quan convingui, que si una cosa tenim és que som puntuals. La paraula alhora és un adverbi que comporta simultaneïtat, com si maleducadament mengem i parlem alhora. I a l’hora no és més que un sintagma preposicional que introduirà una referència temporal. Només en algunes frases l’ambigüitat és absoluta, com quan ens diuen que van arribar alhora, és a dir que dues o més persones van arribar al mateix moment, i que van arribar a l’hora, és a dir que van ser puntuals i van arribar quan tocava.

I ara fem-ne el plural: a les hores tindrà el mateix sentit que a l’hora, però en plural, és a dir d’introduir una referència temporal, com ara si parlem de visites a les hores convingudes. I si ho ajuntem, aleshores, el que obtenim és un adverbi de temps equivalent a llavors o en aquell moment.

Rudolf Ortega, Tots els dubtes (Barcelona: La Magrana, 2014), pàg. 280-281