Rudolf Ortega

Una filòloga sense feina de filòloga fa de dependenta en una perfumeria, i de fet ja li està bé, perquè li paguen més. Però s’està començant a plantejar el canvi de feina per una incorrecció que acaba sentint vint-i-quatre vegades al dia, i ja no pot més. No és del català light, ella, així que cada vegada que ho sent se li remouen les entranyes.

Una clienta li demana de poder olorar un perfum; ella l’agafa i ruixa una d’aquelles tires llargues que després les clientes s’apropen als narius. I després que diu: «Mmm, que bé que olora». Fiblada a l’espinada. Podem fer l’acció d’olorar alguna cosa que fa olor, i per tant nosaltres en som els subjectes, però no pot ser que, alhora, l’objecte olorat també olori. Això sí que passa en castellà, pensa ella, però tanmateix no perdona l’absurd que un verb es pugui aplicar tant al subjecte com a l’objecte de la mateixa acció. «Deu voler dir que fa bona olor, no? Me’l pensa pagar, o espera que l’hi pagui jo a vostè?»

Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2, de Rudolf Ortega
(Barcelona: La Magrana, 2010)