Acostumo a recitar poemes a les meves filles de 6 i 11 anys. Tenen una especial predilecció per Els fruits saborosos, de Josep Carner. Són molt musicals. Alguns poemes els saben ja de memòria, de tant sentir-me. És el cas d’aquest poema, on surt el mot d’avui, riolera:

ELS ALBERCOCS I LES PETITES COLLIDORES

Diu Iris a Mirtila:
—Amiga, jo no sé…
¿Tants d’albercocs li deixes al
vell albercoquer?
—Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,
ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

L’anècdota que m’ha fet escriure-us té a veure amb el mot d’avui. La meva filla petita va fer servir la paraula riolera en un poema que estava escrivint amb motiu del concurs literari de Sant Jordi. La mestra li va preguntar què volia dir i ella va contestar que volia dir el mateix que ‘riallera’. Com que no s’ho creia del tot, davant la nena, el va buscar al diccionari. Finalment li va demanar que canviés riolera per riallera. Ella m’ho explicava una mica preocupada per si la seva mamà li deia poesies amb paraules «mal escrites» o que era millor no usar.

—Begonya Folch (Barcelona)

Torneu a rioler -a