Es diu per referir-se a la persona que, en enfadar-se o molestar-se per alguna al·lusió, dóna a entendre la seva culpa o la seva implicació en l’afer que es comenta o es viu.

La revista En Patufet, en un número de l’any 1905, sota el títol «Per què els xinos porten cua», explica: «Entre el poble xinès havia pres costum de robar els diners del veí i anar-se’ls a gastar a un altre país com més lluny millor. Per a poder-los fermar, el govern va obligar tots els xinesos a portar cua. Els qui no tenien cua per raó natural de manca de cabell, se’n posaven una de palla. Així quan s’organitzà, per als mals pagadors, una gran crema de cues per no voler estar fermats, es va notar que algunes cremaven molt més de pressa; aquestes, evidentment, eren les de palla. Per això encara avui al qui s’enfada molt aviat li diuen si té cua de palla.»

Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 67