Pere Rovira

Ens mossegues sense dents,

no t’agrada que fem via,

peresa bona, quan véns

a beneir-nos el dia.

Ho vols tot, i no en fas res,

o t’ho menges sense gana,

i t’engreixes perdent pes,

com el temps, que es creu que ens mana.

Al matí, ens trobes dormint;

la tarda ens dura mig dia;

passem el vespre agraint

la sort del sol que es ponia.

Com cada nit, ve la nit

amb la boca despullada.

Dintre d’un petó adormit

ens sorprèn la matinada.

Quan tornem a començar,

no podem parar de riure:

avui torna a ser demà

i no hem fet res més que viure.

Pere Rovira, Contra la mort (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 63