Segons el Diccionari català-valencià-balear, jas és la «forma d’imperatiu de segona persona singular amb què indicam a algú que prengui allò que li oferim; equival a “pren”, “té”», i ve de la forma «hages (imperatiu d’haver), amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau)».

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines (vol. IV, entrada haver), jas seria una evolució del llatí habeas hoc o istud, ‘tingues això’, que hauria passat a ser (v)ias açò: «En la llengua moderna, l’ús de jas ha quedat, sobretot, com una particularitat característica de les Illes i del País Valencià. Molt divulgat sobretot l’ús en el català balear, on forma part de la llengua comuna i més general […] Al costat de jas s’usa jau, quan es diu a un plural: “Dels dos que jo teng, | jau, un llençolet; | tapau-ló, sa Mare, | que no tengui fred”. En el Migjorn valencià també es degué dir jau/iau paral·lelament, però […] en lloc de iau avui diuen iagéu».

I Eugeni S. Reig, a El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), ens en dona les informacions següents:

Pense que hem de considerar la possibilitat que aquest mot siga simplement el pronom adverbial hi seguit d’una forma arcaica de la segona persona del singular de l’imperatiu del verb haver. Si l’origen fóra aquest, seria més adequada la grafia hi has, que estaria més d’acord amb el seu origen etimològic. De la mateixa manera que escrivim: «Hi ha pa», caldria escriure: «¿Vols pa? Hi has-ne». En canvi, si l’etimologia fóra la que ens explica Coromines, la grafia idònia seria ias. Aquestes grafies —tant hi has com ias—, a més d’estar més d’acord amb els possibles orígens etimològics del vocable, tenen l’avantatge de reflectir exactament la pronúncia real de la majoria dels valencians. No obstant això, hem de tindre en compte que els nostres clàssics sempre varen escriure jas i que així ho trobem en tots els diccionaris valencians antics i moderns. Al migjorn valencià s’utilitza, amb el mateix significat, la variant nyas que, segons Coromines, seria una forma deturpada de jas, però que jo considere que molt bé podria ser una forma evolucionada de n’hi has.

Quan ens dirigim a diverses persones a les quals parlem de tu, emprem la forma en plural jaeu. També s’empra la variant formal jaseu, que és la que utilitzava Enric Valor. En terres meridionals es diu nyaeu:

¿Què voleu, taronges i mandarines? ¡Nyaeu-ne!

Els mots jas i nyas també s’usen com a interjeccions.

És molt utilitzada l’exclamació de sorpresa: ¡jas, coca!, així com la seua variant, ¡nyas, coca! A Alcoi s’empren, amb aquest significat, les expressions ¡nyas, torrat!, ¡nyas, cantí! i ¡nyas, cantí, tira-li! Totes aquestes locucions tenen el seu equivalent en llengua castellana en exclamacions com ara ¡toma castaña!, ¡arrea!, ¡anda, la osa!, ¡atiza!, ¡zambomba!, ¡sopla!, etc.

També: ias, nyas, tin, pren, té

No sé si coneixeu l’endevinalla o joc de paraules, replegat al marquesat de Llombai (Ribera del Xúquer). Es fa la pregunta: «¿Com es diu “Jas pa gat” en castellà?» Si l’interlocutor contesta: «¿Ya has pagado?», se li corregeix: «No, es diu “Toma pan, gato“», i si contesta aquesta segona frase se li corregeix amb la primera opció.

—Vicent Climent (Llombai)