Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic de la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!)…

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, III, pàg. 937, entrada felipa