Minairons

 

Pep Coll

 

A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs.

Un bon grapat d’hereus del Pirineu han estat, en al­guna ocasió, amos del canut dels minairons, gràcies al qual la casa ha anat amunt com un bolet. Entre els propietaris del canut, hi ha, per descomptat, els hereus de les cases bones, però no hi manquen tampoc els vividors amb fama d’emprar males arts per poder viure amb l’esquena dreta. Encara avui, els padrins es recorden de les cases que dispo­saven d’aquests jornalers incansables que, de més a més, treballaven de franc. Si fes una relació completa de les cases que, des de Benasc fins a Andorra, havien estat posseïdores del misteriós canut, no hi faltarien aquests noms: Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d’Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d’Alós, Badinet d’Isil, Sidro d’Estaon i el Feu de la Guàr­dia d’Ares.

En altres històries, la propietat del canut és atribuïda a un jornaler valent i forçut —generalment anònim—, capaç, ell tot sol, d’enllestir la mateixa feina que tres o quatre persones. De tots aquests ganàpies, el Marçal de Farrera és dels pocs que s’esmenten pel seu nom. Conten que quan anava a jornal pels pobles de la Coma de Burg, arrossegava un tros de dalla, llarg com la veracreu. Un cop al prat, s’eixarrancava davant de l’herba i obria a cops de dalla un rem de quinze o vint pams. Quan després del jor­nal, algun tafaner li preguntava si era veritat que els minairons li feien la feina, ell responia: «¿Saps qui són els meus minairons? Bona dalla i bons collons!»

Les històries de minairons abunden especialment en els poblets de les serralades que separen les valls de la Nogue­ra i del Segre, des del massís del Boumort fins a Andorra. La majoria dels relats són variacions a l’entorn de dues trames que es van repetint, canviant els protagonistes i els indre^ts geogràfics. Podríem titular-les com «el mosso tafa­ner» —els mana que atarterin rocs— i «el dallador preufetaire» —els fa dallar un prat d’herba de molts jornals—. Mossèn Serafí, en el recull esmentat, Quan Judes era fa­drí, fa viure ambdues facècies a un mateix protagonista, un dallaire de casa Marçal de Farrera. Personalment, ambdues històries les he trobat sempre separades. Lo Tar­ter dels Minairons és una versió de la primera facècia, ambientada en aquest cas a la Guàrdia d’Ares. Un jornal de mil dimonis recrea la història del dallaire, curiosa­ment un gavatx, el qual enllesteix, en un girar d’ulls, l’ex­tensa prada de Saverneda.

Lluny de constituir una espècie estranya, exclusiva del Pirineu, els minairons formen part d’una gran família de follets diminuts que viuen i treballen als boscos dels contes de fades europeus. Els il·lustradors de contes —recordo especialment Apel·les Mestres— solen dibuixar-los vora els bolets, els quals al costat dels nans semblen immensos. Al­guns antropòlegs opinen que l’afinitat entre bolet i gnom és una relació de causa-efecte. Josep M. Fericgla, en un suggerent estudi titulat El bolet i la gènesi de les cultures, arriba a la conclusió que els minairons són fruit de la in­gestió d’un determinat bolet al·lucinògen, l’Amanita muscaria. Segons aquest estudiós, la ingestió del popular «matamosques» —amb el seu característic barret vermell amb piquets blancs— produeix un seguit d’al·lucinacions: hom se sent petit, petit, i veu milers de guspires que s’apa­guen i s’encenen davant seu. Al mateix temps, hom té unes ganes imparables de moure’s i d’actuar. Com si tingués els minairons ficats al cos, vaja! De tot això, Fericgla en dedueix —entre altres conclusions— que les històries de minairons són fruit d’aquests estats d’al·lucinació. Històries, doncs, al·lucinants, imaginades abans de la civilització cristiana per uns quants tocats pel bolet. Els bruixots primitius, amb el fals pretext que el matamosques és veri­nós, imposarien a la població el tabú de menjar-ne. Entretant, ells podrien continuar enrotllant-se, sense por que la seua ració de droga escassegés al bosc.

Sens dubte que la tesi de Fericgla és enginyosa, a la ve­gada que pretén d’explicar altres fòbies i fílies respecte als bolets. Tanmateix, potser no cal tastar cap dosi de mata­mosques per endevinar què són realment els minairons. De fet, la darrera historieta del capítol, El bordegot que va veure els minairons, ens mostra ben clarament que aquests petits treballadors no són fantasies ni al·Iucinacions de cap penjat. El xiquet de Montardit no només els veu, sinó que els experimenta en la pròpia pell: se’n va cap a casa plorant, amb els morros inflats per uns minairons de carn i ossos. Ell sap que els minairons existeixen de debò, que cada vespre els mossos de l’Agustí pregunten a l’amo després d’haver corbejat tot el sant dia: «Què farem? Què direm?» «Demà —els contesta el patró— aneu a dallar el Prat de la Cultia.»

Els minairons són els mossos, de ca l’Agustí o de qual­sevol altra casa bona del Pirineu. Seguint el fil del raona­ment, aquesta revelació ens podria portar molt lluny pels camins d’una interpretació social d’aquests follets. La llegenda explica que quan els minairons surten del canut i exigeixen feina, en el cas que l’amo no els mani res, l’es­canyen allí mateix. Amb altres paraules, el refranyer ens avisa del mateix perill: «Qui té mossos i no els veu, es fa pobre i no s’ho creu.» Morir escanyat a l’acte, o morir de fam i de misèria al cap dels anys, és un detall del tot acci­dental.

Certament, els minairons fan la mateixa feina que els mossos i els jornalers del camp, que els esclaus a l’Antigui­tat clàssica, que els serfs de l’Edat Mitjana, que els obrers de les ciutats industrials… L’escriptor Bertolt Brecht, en un dels seus poemes més coneguts, es preguntava fa unes dècades: «Tebes, la de les Set Portes, qui la construí? Als llibres figuren els noms dels reis. Arrossegaren els reis els grans blocs de pedra?» Per descomptat que no. Els monarques ja tenien prou feina a donar les ordres, eren els minairons els qui realment van haver de suar la cansalada. Decididament, la nostra civilització —potser totes les civilitzacions— han estat obra d’alguna mena de minairons.

En la societat capitalista d’avui, milions de remenuts obrers aturats es desviuen per trobar un amo que els mani una feina. A final d’aquest mil·lenni, l’economia de mercat, revifada després de l’ensorrament del comunisme soviètic, consolida la divisió ancestral de dues classes de persones: els minairons i els amos del canut. Hi ha també una altra classe de treballadors: els qui posseeixen un drap de les en­cantades. Deixem-los per al proper capítol.

 

 

LO TARTER DELS MINAIRONS

 

L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:

—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!

El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:

—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.

Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.

—Doncs ara… —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!

En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.

L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.

—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?

—Jo? No re… No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.

—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.

—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.

—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.

Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu.

 

 

UN JORNAL DE MIL DIMONIS

 

Davant de la masia de Saverneda, s’hi estén una gran prada de cent jornals; sens dubte, és un dels prats més bons de tot el Pallars. Fa molts anys va viu­re a la casa un hereu viciós, que es passava el dia a la taverna jugant a cartes. Era un jugador tan empedreït que, una vegada, quan va haver perdut els diners que duia al damunt, es va jugar el prat de davant de casa. Tot sencer, excepte un jornal que es reservava per a ell. Com que va perdre, els companys de joc li van exi­gir que tan aviat com l’herba estigués a punt de dalla, havia de marcar el jornal. Ells es quedarien amb la resta del prat.

Com cada any, a final de juny, van arribar unes quantes colles de dalladors gavatxos, repartides pels pobles de la Ribera de Sort. L’hereu de Saverneda en va llogar un, que tenia fama d’avançar-ne molt.

—Et pagaré bé, però sobretot, fes-me un bon jor­nal —li va dir.

—Passeu pas pena, company —va respondre el gavatx—. Us prometo que en quedareu content, del meu jornal.

A punta de dia, el dallador es va presentar al prat. A mig matí, quan la criada li va portar l’esmorzar, el jornaler encara no havia començat a segar. Picava la dalla, assegut a l’ombra d’un freixe. A migdia, quan li va portar el dinar, l’home continuava picant la dalla.

—Què li passa, a la dalla? —va dir la dona, amb la mosca al nas—. Es que no talla, potser?

—No pas tant com hauria de tallar, madama— va fer el dallador, la mar de tranquil.

Després de cruspir-se un bon berenar, el gavatx, sense aixecar el cul de la gleva, va continuar picant la dalla. En tornar a casa, la criada va avisar l’amo:

—El jornaler encara no ha tocat feina.

L’hereu destacà el cavall i cavalcà cap a l’extrem del prat, fet una fúria:

—Tu sí que m’has ben tocat la gràcia de Déu, ga­vatx dels collons! —va esbroncar-lo l’amo—. Ja pots fotre el camp ara mateix!

—Perdeu pas l’oremus, company —va dir el jornaler, aixecant-se de terra amb parsimònia—. En aquest moment anava a començar.

—Sí, home, ara que ja ha sortit l’estel bover!

—Hi ha temps de sobres, company. Doneu la vol­ta al cavall i correu a galop pel mig de l’herba fins a l’extrem del prat. Sobretot, gireu pas el cap enrere.

L’hereu donà una estirada a la brida, adreçà la bèstia cap a l’herba i galopà a esperons batuts pel mig del prat. Darrere seu sentia un espetec de dalles, com si milers de segadors li tallessin l’herba darrere els ta­lons. A l’extrem de la feixa, va aturar el cavall. En do­nar la volta, l’hereu va quedar meravellat: el prat es­tava dallat de punta a punta. El gavatx continuava a l’altre extrem, sense haver donat un pas.

—Quants n’hi havia, de segadors? —va preguntar l’amo tot satisfet, quan va tornar a l’altre extrem del prat.

—Una bona colla, company —va dir el gavatx—. Un per a cada estaca d’herba i encara en sobraven. I afegí: Deixeu assecar l’herba i encabat cremeu-la. La doneu pas a cap bèstia, que li faria mal.

Poc després, arribaven els companys de joc per posar les fites al prat i apropiar-se de tot el que havia quedat sense dallar. En veure aquell jornal de mil di­monis, es van quedar amb un pam de nas.

 

 

EL CANUT DE DIABLORINS

 

Fa molts anys, hi havia un hereu a casa Llibrada de Benasc que era un escanyapobres: prestava diners a interessos molt alts i ja es cobrava el rèdit per enda­vant. Si per exemple li demanaves cent duros, ell ja només te’n deixava setanta-cinc. L’home no parava mai a casa, sempre voltava pels pobles de la vall, ne­gociant amb bestiar i visitant els seus deutors. Així i tot, no la tenia pas abandonada, l’argenda. Ben al contrari, sempre era el primer d’acabar de dallar l’herba o de mallar el blat. La gent deia que tenia un tubet de diablorins i que, de fora estant, els manava la feina de casa.

Un dia un home de casa Peró de les Paüls baixava a Castilló a buscar el pa. Quan passava per Pedrafita, va trobar un tubet vora del camí. El va aplegar de ter­ra i, encara no l’havia acabat de destapar, quan van començar a sortir-ne tàvecs a raig fet:

—Brooom, brooom, brooomm! Què farem, què farem! —brunzien aquells bombolons.

L’home va veure de seguit que allò només podia ser obra del diable:

—Doncs torneu-vos a fotre aquí dins. A fe de Déu! —va renegar.

Quan van ser tots a dintre, va tancar de nou el tubet i se’l ficà a la butxaca. En començar la baixada del Coll de Fades, va trobar l’hereu de Llibrada, que pu­java en direcció contrària a cavall de la seua egua.

—No has pas trobat un canut? —li va preguntar—. Venia de la fira de Vilaller i l’he perdut per aquí dalt.

—Doncs aquí el tens —va dir el Peró, tornant-li el canut.

Quan aquell home de Peró, una de les cases més miserables de les Paüls, contava aquesta anècdota al seu poble, la gent li deia:

—Que ruc que vas ser! Per què no te’l vas quedar, el canut? T’hauries pogut fer ric en quatre dies.

—M’estimo més fotre’m de gana —contestava ell— ­que tenir tractes amb aquella patuleia de diables.

 

 

COCES I BOTS DE PERNES

 

Un home d’un poblet de vora Gerri, quan anava a la fira de Salàs, se n’emportava la capseta dels minairons. Al matí del primer dia, donava un tomb pel Fi­ral i es triava les millors mules. A l’hora de fer el trac­te, el venedor, com es pot suposar, li’n demanava un ull de la cara. Ell acceptava el preu, però amb la con­dició que la bèstia no fos guita.

—Això rai! —assegurava el venedor—. No us cal tenir por, que la sobreanya és més fiada que un gos d’atura.

Abans de tancar el tracte, el comprador exigia el reconeixement de la bèstia. Llavors ell es ficava la mà a la butxaca del gec i destapava una mica la capsa. A l’acte, uns quants minairons volaven cap a la panxa de l’animal. Li fiblaven el braguer i li feien pessigolles ­a l’entrecuix. Com que són tan remenuts, ni l’amo de la bèstia ni els tafaners no es taleiaven de re. La mula, per més mansa que fos, acabava donant coces i bots de pernes a tort i a dret, com una pollina enjogassada. Davant d’aquesta reacció tan inesperada de l’animal, el venedor es quedava d’una peça:

—Que és estrany —deia—. Mai no l’havia fet, una cosa així.

—Doncs ja ho veieu, és guita com un dimoni.

Com que el reconeixement era sempre observat per algun curiós, aquella bèstia ja havia quedat mar­cada per tota la fira: no la voldria ningú ni que la do­nés a tira-ramal. L’amo, doncs, no tenia altre remei que vendre-li la mula a preu llençat. Cada any aquell firandant se n’emportava per cap diner la florinata de Salàs.

Un any se li va destapar sense voler el canut a la butxaca, i el minairons es van estendre per les eres i pels carrers de la vila. Les pobres bèsties tenien un desfici com si els piqués l’escurçó. Fotien unes pi­nyes, que segons on et tocaven, ja havies begut oli. Hi havia pena de la vida de navegar pel Firal i més d’un firandant va prendre mal.

Conten que la vida d’aquest home va acabar de forma tràgica. Es veu que un dia es va emprenyar amb els minairons perquè no es van comportar com ell vo­lia. El cas és que, per castigar-los, els va manar que atarteressin rocs. En lloc d’obeir, els minairons es van abraonar damunt del seu amo i el van matar a picades.

 

 

EL BORDEGOT QUE VA VEURE ELS MINAIRONS

 

A casa l’Agustí de Montardit, les coses rutllaven força bé. La gent del poble murmuraven entre ells, que totes les ponien en aquella casa, perquè el vell te­nia els minairons. Un dia de festa, el jovent del poble feia conya a la plaça parlant d’aquest misteriós canut que guardaven a ca l’Agustí. Un bordegot més xic se’ls escoltava amb unes orelles de pam.

—I com són els minairons? —va preguntar el xi­quet.

—No els has vist mai? —va fer un d’ells—. Doncs vés a ca l’Agustí i demana’ls al vell. Digues que ja els hi tornaràs. Bé te’ls deixarà prou.

Sense fer-s’ho dir dues vegades, el nen va córrer cap a casa l’Agustí.

—M’han dit els grans si faríeu el favor de deixar­-me els minairons —va demanar al vell—. Ja us els tor­narem després.

—Espera’t un moment que ara te’ls vaig a buscar —va respondre el padrí. El va fer passar a una habita­ció, va tancar la porta i se’n va anar.

Al cap d’una mica, van entrar els mossos de la casa. L’un li va estirar les orelles, l’altre li va donar unes quantes surres al cul, un tercer li va inflar els morros a bufetades i, finalment, un altre li va fumbre un maste­got que el va amorrar a les lloses del terra. En un batre d’ulls, el pobre xiquet va rebre més llenya que els rucs d’Hortoneda en tota la llarga vida d’escarràs. Al cap d’una mica, va entrar el vell de l’Agustí:

—Què, nen, què te n’ha semblat? Ja has vist com treballen, els meus minairons? Doncs digues als teus amics que, sempre que els vulguin veure, jo els hi en­senyaré amb molt de gust.

El xiquet se’n va anar bramant cap a casa seua.

 

Extret del llibre de Pep Coll Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)

Què són els minairons?