Situats davant la disjuntiva de triar, com a traducció catalana del chulo madrileny, entre milhomes, fatxenda i fanfarró, tres de cada deu dentistes han triat el primer i dos el segon. Els altres cinc han dit “Ah, però xulo no es pot dir?”. Fanfarró no l’ha triat ningú perquè tots deu es pensaven que era un barbarisme.

Milhomes (milhòmens al País Valencià i parles occidentals) és tan transparent i alhora tan descriptiu que només un complex d’inferioritat tan desbocat com el que arrosseguem pot explicar que hagi estat foragitat de la parla popular. Ep, dic de la parla oral, perquè l’existència de diccionaris de sinònims i de correctors no automàtics als mitjans de comunicació fa que en canvi gaudeixi d’una puixança sorprenent en articles de diari, blogs i escrits electrònics diversos. Des de Mourinho fins al presentador de la gala dels premis Gaudí del 2012, dotzenes d’individus (mai cap indívidua) són qualificats de milhomes a la premsa escrita i a la blogosfera, que en canvi solen convertir-se en xulos i fantasmes a l’oral.

Fatxenda, per la seva banda, conserva un cert nombre d’adoradors, que també el solen reservar per a la llengua escrita, i no és estrany sentir-lo aplicat, humorísticament, al franquista recalcitrant; en realitat fatxenda no té a veure amb fatxa sinó amb el mot italià faccenda, ‘afer, assumpte’ i també ‘coses a fer’, d’on provindria la idea que el fatxenda és el que es fingeix important perquè sempre està enfeinat. Per això el primer significat que va tenir va ser el de ‘presumpció, parenceria’: «Els fadrins de Sant Boi / molta fatxenda en gasten, / si n’hi havia un / que en gastava més que els altres». Els Fatxendes fou un conjunt musical fundat a Sabadell el 1852, batejats així pel malnom d’un dels fundadors, Feliu Bosch “el Fatxenda”.

Finalment, el pobre fanfarró, que en efecte sembla provenir del veí però està plenament normalitzat, passa per hores baixes, i encara més la seva versió apocopada que triomfava entre el jovent de postguerra, el fanfa.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 122