L’opi s’obté de les plantes del cascall o herba dormidora, una mena de rosella de nom científic Papaver somniferum. El nom ja indica una de les seves propietats: induir la son. L’opi produeix un estat de placidesa al qual segueix la somnolència. Ha estat utilitzat des de l’antiguitat com a medicina, per la seva propietat de calmar el dolor i de tranquil·litzar. Però el seu abús ha estat nefast, perquè entre altres coses produeix tolerància —cada vegada calen dosis més elevades per obtenir els mateixos efectes— i addicció.
   El 1805 el químic alemany Friedrich Sertürner —que aleshores només tenia vint-i-dos anys— va aïllar el principi actiu de la dormidora, és a dir, la substància que provoca aquests efectes. La va anomenar morfina, en referència al déu grec de la son, Morfeu —per als romans el déu s’anomenava Somnus. Es tractava del primer opiaci. Això no solament va moure a buscar els principis actius d’altres plantes utilitzades en medicina, sinó que va permetre estudiar el mecanisme d’acció de la morfina. Malauradament, també va permetre assajar modificacions. I així, el 1875 es va sintetitzar l’heroïna. Al principi, també s’utilitzava en medicina contra la tos i els casos d’addicció que s’havien detectat es consideraven escassos i poc significatius.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007), pàg. 114-115

Torneu a morfina