Una orquestra anomenada «Caracas-Boys» fou un element important de la casa. Tocava sambes i cançons tropicals. Un dia llogà Xavier Cugat, que s’havia fet famós als Estats Units amb un ritme anomenat «Tamanaco». El tracte era que el músic de la Bisbal es presentaria amb una senyoreta que la corria amb ell, anomenada Abbe Lane, que llavors tenia molta fama com a feminitat. Resultà, només, que la senyoreta, el dia programat, no es presentà. Només foren vistos el cèlebre Cugat i els seus músics. El públic quedà molt desenganyat —fotut, per dir-ho amb la nostra expressió habitual.

• Josep Pla, Escrits empordanesos (Barcelona: Destino, 1980)

 
ℵ
 

Després de la Constitució de 1978, a Madrid hi predominava la sensació d’haver fet les paus amb la història: la democràcia postfranquista satisfeia totes les expectatives i no calia preocupar-se per res més. A Catalunya, en canvi, la situació era una altra. En primer lloc, s’havia produït un anorreament sistemàtic de la cultura i de la llengua del país. Expressar-se en català no era un fet tan «natural» com fer-ho en castellà a Madrid, sinó que estava políticament connotat. Afegim-hi que, en la mesura en què havia estat absent de l’educació obligatòria, el coneixement de la llengua era precari. Finalment, hi havia l’eterna qüestió de l’encaix: el debat entre autonomistes, federalistes, espanyolistes i independentistes tenia, com ara, una densitat que dificultava la xerinola i el desenfrè.

A Madrid, en canvi, van poder invertir totes les energies a córrer-la. No com a Londres o Nova York, sinó molt més, perquè la ciutat emergia pletòrica després de dècades de repressió: «Vivíamos en el colocón como actitud metafísica», escriu Villena. Nosaltres, en canvi, no sabíem ni en quina llengua col·locar-nos.

• Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020)

 
ℵ
 

—Els homes són homes, «cada dia cols amb oli amarguen», i en Foix, en Foix… ha estat a Amèrica, l’ha correguda bastant, avui té tant com desitja, i no voldrà pas ser menos que els altres. Visquem i veurem! Dels homes, dels homes!… qui en respon?… Jo no posaria les mans al foc per cap. ¿Que les hi posaria, vostè, pel seu marit? Ni jo pel meu! El més manso, en un obrir i tancar d’ulls ja li ha fregida. Ho fan els pobres!… vegi si no ho faran, els rics!… Tots diuen: «Pel temps que hi hem d’estar, al món, disfrutem-ne.» Ve-li aquí… El mal és que ells s’han fet la llei de l’embut: per a ells tot; per a nosaltres, dones, res. ¿Que no en disfrutaríem, nosaltres, també? Miri! ben divertit que fóra, cada u pel seu cantó!

—Calli, dona! no digui bogeries!

• Narcís Oller, La febre d’or I (1890-1892) (Barcelona: Edicions 62, 1980), pàg. 156