Mercè Rodoreda

 …Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!… Pellofinga boja, ensenya les dentetes… A veure? Una, dues, tres… i mitja!, que baixa per la geniveta avall. Alça els bracets, alça… Saps què fan les senyores? Seuen al saló i mengen dolços i totes diuen, el meu marit, el meu marit… i tu i jo ens divertim, cagallona, més que cagallona. Ensenya la panxeta… més grassona que el colominet, que el conillet, que la perdiganya, que el pollastrí, que la tortoreta, que la merlotinga, pixarrona fastigosa… Alça els bracets. Digues mosca, mosca, mosca… Buuum! Mira el jardí. Posa’m una maneta darrera del coll… Així, veus? Bufandeta de seda. Veus la plugeta com cau? Mira l’arbre de xarolina i les gotetes per la panxona de les fulles cap a terra a engreixar els cucarrons i les paparolles tisora… Sents com enraonen sense parar? Són-les-se-nyo-res… Adelina, ensenyi a dir papà i mamà a la nena. Se li asseu al davant i ben a poc a poc, que vegi com vostè mou els llavis, digui-li pa-pà, ma-mà… Se’ls ha d’ensenyar així, de mica en mica, els nens petits són molt imitadors… Que pel sant del meu marit la nena sàpiga dir pa-pà… Digues pallufo! Pa-llu-fo, pa-llu-fo… Mira l’oreneta, mira el verderol, mira el merlotí amb tres cucs al bec com corre… mira, mira… ara arriba una altra senyora, veus? La Neus surt a obrir-la amb el paraigua vermell i es diuen coses i també menjarà pastissos de nata amb forquilleta d’or, amb el dit petit amunt, i jo aviat et faré la lleteta de color de llessamí. Eh que estem bé soletes? Obrim el balcó?… Aguanta’t com una senyora, els peuets al bassalet d’aigua. T’agrada? És fresqueta, ve del cel, la fa caure el senyor de la barba que viu a dalt de tot amb pantalons de núvol i gorra de núvol, i diu amén. Fes ball manetes… No en saps? Oi que ets la més rebufona i la més petitona de les que han fet fins ara? Oi que sí? Oi que ets meva i ens estimem? Cap al bressolet. T’eixugaré els peuets amb la tovallola de color de blat de moro… ben sequeta. Que no se’ns encostipi, que no li surtin moquets… Què tens a la maneta?… Un cabell? Això no es fa, dolenta. No els has d’agafar els cabells. Són bruts, sents? I tu sempre has d’anar amb les manetes de coralina… Bruixeta! Si ve el dimoni parrongo se’t menjarà tota: de primer un ditet, després un altre, després els peuets, els genollets… i la panxona de pardal de teulada… Sí senyora, no facis morrets. Se’t menjarà per berenar i llençarà els ossets perquè riguin les cuques de fanalet. Sí senyora. A fer bondat. Digues… pa-pà, ma-mà… Ara se’n va una senyora amb cinturó i arrissada, i tu ets més bufona perquè tens els cabellets escabellats com una escombreta de comuna. Digues, pallufo! Pa-llu-fo, pa-llu-fo… Pel sant del papà has de saber dir pallufo. Tornem al balcó? Vine… oi que estàs marejadeta? Oi que ja no saps on tens el caparró?… Et faré un vestidet de pallasso i anirem a fira a riure, a ballar… Vestideta de pallasso, aniràs…

 Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes (1967)