Maria-Mercè Marçal

Et beneeixo perquè et diuen Mai,
tu, que escapçares l’urc desmesurat del nom
que em lluïa en el front. Tu, que, brutal,
assenyalares els límits de l’aire
als meus pulmons i, als meus ulls, de la llum.
I és per això també que et maleeixo.

Beneït sigui aquest mur alt i clos
que m’incita a escalar-ne l’espinada
i a fer-me d’heura per clavar-hi arrels
i a fer-me bomba que esbotzi les pedres.
Jo et beneeixo obstacle que te’m dreces
com un repte insurgent i inexpugnable.
I és per això també que et maleeixo.

Et beneeixo perquè no has volgut
ésser la còpia falsa del somni,
esquer fal·laç del lladre i l’envejós,
agulla que enlluerni en el meu pit
mentre, en el fons de tot, el cor sap prou
amb quin parany la vida ha estat vençuda.
I és per això també que et maleeixo.

Et maleeixo, Mai, perquè has vençut.
Perquè has sabut que sols triomfaries
llegant-me la teva ombra, en un record
que té la forma d’un estoig sagnant.
Perquè fugires deixant-me a les mans
la teva absència i una derrota.
I és per això també que et beneeixo.

Maria Mercè Marçal, La germana, l’estrangera (1985)