Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries han dedicat dues cançons al carrilet:

Lo Carrilet de la Cava

Lletra i música: Josep Bo
Una cançó sobre un trenet que va desaparèixer l’any 1967 i que trenta-vuit anys més tard va unir tots els pobles de les Terres de l’Ebre.

Lo carrilet de la Cava
fa uns quants anys que va plegar
perquè els autos i les motos
no el deixaven guanyar el pa,
però jo, que sempre penso
en los amics que m’han fet bé,
en carinyo jo li canto
per poder donar a saber
del carrilet de la Cava
sempre me’n recordaré.

Ai, carrilet,
quan poc a poc avançaves,
quina il·lusió,
quan esperava mons pares,
lo teu xiulet
volem tornar-lo a escoltar.
A la Ribera,
ja no et podrem oblidar.

Bicicletes, estraperlo,
guardiacivils i estudiants,
sacs d’arròs, molts de pagesos
i colles de valencians,
embarassades, gent malalta
de quartana i de dolor,
i cistelles en pollastres,
alguna àdena i capons,
i aubergínies i tomates
per a regalar als sinyors.

Los jóvens van a la costa
i les dones al mercat,
los hòmens a pagar l’aigua
o a parlar a algun advocat
i a les voltes del migdia
a dinar a Casa Verdal,
i a la tarda cap a casa
a tornar a l’arròs bullit,
farinetes o recapte
i xapadillos rostits.

Lletra i música: A. Bonet
De quan els transports fluvials i ferroviaris unien el Delta amb les terres de dalt.

Antes la gent del Baix Ebre
per poder-ne viatjar
van fer-ne un vaporet
i riu amunt van anar.
Després van fer el Carrilet
per a més poder carregar
i va ser una maravilla.
I va ser la maravilla,
hasta que els el van llevar.

Lo Carrilet del Baix Ebre
va fer un transport molt actiu,
portant persones i bultos
igual d’hivern com d’estiu.
També ho va fer el vaporet,
hasta que el van jubilar;
allà a Jesús i Maria
a la punta de l’Illa
enganxat se va afonar.

Lo Carrilet recorria
de Tortosa a Campredó
per carrils de via estreta
i a Amposta feia estació.
I allà a Jesús i Maria
xulava amb gran emoció,
que prop n’estava la Cava!
Que ja arribava la Cava,
final de la trajecció.

Los treballadors del camp
mai lo podrem oblidar
perquè ell xulava a les nou
que era l’hora d’enganxar.
També xulava a la una
quan sortíem a dinar,
i a les sis tornava a vindre,
i a les sis tornava a vindre,
que era l’hora de plegar.

A estacions i apeaderos
ells s’havia de parar,
tant en diumenges com festes
sempre et venia a buscar.
Ell mai va fer-ne cap festa,
ell sempre va treballar,
perquè la gent del Baix Ebre,
perquè la gent del Baix Ebre,
ne poguessa viatjar.

Extret de Lo llibre de música (Valls: Cossetània, 2006)