«A Manresa en diem la setmana. He mirat la Viquipèdia i també ho anomenen així al Penedès i al Pla de l’Estany» (Cristina Balaguer Prunés).
   «Al meu poble, Navarcles (Bages), en dèiem jugar a l’escamarlètic, ja que escamarlar-se és obrir-se de cames i al jugar a aquest joc calia fer-ho» (Joan Escalé i Bosch).
   «Suposo que deu ser una deformació del mot, però a Granollers, quan era petita, jugàvem al xarranco» (Àfrica Garriga).
   «La variant rossellonesa de jugar a la xarranca és se fer a batzana» (Joan Bosch).
   «A Valls en diem ‘jugar a gillo‘. Utilitzem una pedra una mica boteruda per a tirar i així és molt més difícil» (Núria Trenchs Massó).
   «A Benicarló (Baix Maestrat) al joc de la xarranca li diguem ‘jugar a sucre‘» (Anna Chaler i Feliu).

Al mot d’avui esmentàvem unes quantes variants valencianes (sambori, tella, enxanc, enxancle), però segons A paraules em convides, de Ramon Solsona, n’hi ha moltes més: marro (els Ports), pisso (Maestrat), ronxe (la Canal de Navarrès), tranc (Alacantí), «això sense comptar altres denominacions locals com rall, xicolé, salamí, testillo, xinxe, xula o estrebillo». El mateix llibre recull altres denominacions: lo tello (Tremp; Tortosa), titllo (Lliçà d’Avall, Vallès), la dama (Juncosa de les Garrigues), eixanclis (Palamós), el pito, «que és el palet de riera que es llança per jugar» (Tossa), l’avió (Caldes de Malavella), canxarro (Fulleda, les Garrigues)… I a la Viquipèdia hi afegeixen eixarranca (Camp de Tarragona), nonet (Garrotxa) i palet (Ripollès). L’Alcover-Moll en recull també altres variants: xaranga (Menorca), xinga (Eivissa), xarranco (Vic), xarrango (Campdevànol, Ripollès), xàncales o xàngales (Manacor), xàncares (Vilafranca de Bonany, Mallorca), xanco (Valls), xangues, xenga (Artà), xanclis (Llofriu, Baix Empordà), xampla (Agullana, Alt Empordà), xambori (Morella), estambòrit (Sanet, Marina Alta). Vaja, que sembla que a cada poble en diuen d’una manera diferent.

Torneu a xarranca