senescal: Amor, i que en fas fer de coses!
viuda reposada: Amb tot, il·lustre Senescal,
          encara tinc un dubte clavat i que em fa mal.
          Vós que sou home circumspecte,
          prudent en el parlar, morigerat d’aspecte,
          i en fi tan diferent dels altres homenots,
          digueu-me sense circumloquis
          —que ja no sóc d’aquelles de mira’m i no em toquis—
          què penseu del costum nefast dels esquellots;
          d’aquell so esgarrifós
          de tapadores velles
          i de cassoles i de pots
          i de calderes i paelles
          i altres instruments d’una tortura atroç
          que només de pensar-hi la sang se’m glaça al cos.
senescal: Execrable costum del temps de la barbàrie!
          Jo l’hauria volgut suprimir per decret.
viuda reposada: Déu nos en guard d’un ja està fet,
          d’ara endavant seré la Viuda Temerària!

• Joan Sales, En Tirant lo Blanc a Grècia (Barcelona: Club Editor, 1972), pàg. 157

Tocant al mot esquellotada, voldria fer notar que és també la nostra forma genuïna i expressiva d’anomenar aquest sistema de protesta popular, força en voga d’uns anys ençà, que els mitjans de comunicació identifiquen amb els mots cassolada o casserolada, traduint el castellà cacerolada. L’esquellotada és exactament el mateix, però en comptes del to festiu o burlesc de quan es casen els vidus, té una intenció explícitament reivindicativa.
   —Francesc Macià i Guilà (Sabadell, Vallès Occidental)

La tradició de l’esquellotada també existia, abans, al Rosselló. Se’n dia fer cervellí (o xerbellí). La nit de les noces, la gent anava sota la finestra de la cambra d’un viudo o d’una viuda que se tornava a casar, amb casseroles, pannes i tupins (o qualsevulla altre atuell de cuina) i feia esvalot i cantava:
         Si voleu pas nos pagar vi
         continuem el cervellí.
Seguien cantant i fent sorroll fins que marit i muller trauquessin el nas a fora i els convidessin a beure.
   —Joan Bosch (Elna, Rosselló)