Vicenç Pagès Jordà

Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, 1964) és un doctor en filosofia que escriu assaig, poesia i novel·la. El seu últim llibre, guanyador del premi Carles Rahola d’assaig, és La vida aèria, dietari sense dates que cobreix des del 2016 fins al 2018 i que evita qualsevol referència a l’actualitat. Els seus temes centrals són els llibres, la música i el temps (entès en sentit climatològic i també com a artista cromàtic).

Subsidiàriament, l’autor censura un conjunt de tendències: l’homeopatia, els ‘selfies’, les xarxes socials, «les martingales ‘new age’», el ‘power point’, els indignats professionals i els escriptors que no escriuen, entre d’altres. Com còmplices intel·lectuals, assenyala Slavoj Žižek, Zygmunt Bauman i Friedrich Nietzsche.

Ferran Sáez destaca distingint conceptes, en les enumeracions, en l’adjectivació i en l’elecció d’exemples xocants. Igual com Josep Pla, va de sobte de l’anècdota a la categoria, d’un record d’infància a la fe. No sempre és fàcil discernir la síntesi lúcida, la hipèrbole literària i l’ocurrència menor. Sintètic i humorístic, precís com un moralista francès, l’autor es mou amb comoditat en la fragmentació que permet el gènere, ja que sovint se situa més a prop de la creació que de l’anàlisi.

Un dels trets de La vida aèria és la confluència entre sensualitat i pensament. Sáez mostra l’olor dels boscos, els menjars ancestrals, la tonalitat d’un crepuscle o una fuga de Bach, i a continuació escriu sobre la bondat o els «heterodoxos ortodoxos», o bé qualifica Steve Jobs d’«electricista». Lúcid i inconfusible, Ferran Sáez és un autor que sempre val la pena llegir.

Publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, 22 de novembre del 2019

ℵ

El plaer de llegir el volum escrit per Ferran Sáez intitulat La vida aèria és intens; és un plaer diferent al narratiu, a la invenció, als personatges, als detalls, a l’enjòlit o a les palpitacions de l’espai (si es pot dir així) i del temps. Ferran Sáez ha escrit un llibre fenomenal que se situa en l’estela dels que escriuen dietaris, dels que diuen seguir l’estela de Montaigne, de Josep Pla i de Joan Fuster. Com ell mateix indica, es fa de molt mal ressenyar aquest volum: el dietari, per la varietat de temes tractats, per la proliferació de pensaments abocats, per la reiteració de motius i per la dificultat d’encabir en quatre ratlles el seu significat, és un mal assumpte per a les ressenyes.

Un dietari no posseeix un argument —tret de la pròpia vida, de terme vital, i de les tragicomèdies de les malalties i aprensions—, de manera que, com ja apunta el mateix assagista, fabricar una ressenya sobre el llibre és pràcticament impossible. El llibre no es deixa abraçar sense caure en tòpics malgirbats. S’ha de llegir. Cal el temps per llegir-lo. Cal l’esforç de llegir-lo. El seu resum és un engany. Potser un dels nuclis argumentals és precisament les ganes de l’autor de escapar dels tòpics com de les persones tòxiques, sense contemplacions.

Tampoc La vida aèria és un llibre que puguis recomanar a qualsevol lector format en les fórmules tòpiques de les novel·les rosa o negra. Demana un lector bregat. Un bon lector.

D’altra banda, és possible que si no hagués conegut molt vagament una tarda dels anys vuitanta al Ferran Sáez en la intimitat d’un pis d’estudiants paupèrrim i fosc, potser no m’hagués posat a llegir-lo ara. Si no fos amic de Jordi Jové —amic de joventut, quan les amistats són incondicionals— no crec tampoc que m’hi hagués submergit amb insistència. Aquella llunyana tarda dels anys vuitanta, Ferran Sáez llegia els versos de Vicent Andrés Estellés, en especial, si no em falla la memòria Foc de garbons i potser un tipus de poesia que, pel que vaig mig entendre, estava molt lligat a la seua experiència vital d’infantesa de la Granja d’Escarp que, pel que he anat llegint al volum fou tan intensa com la seua afició a les flautes japoneses o el llagut barroc.

Repeteixo: el seu volum és tan variat de temes, formes i recursos que m’excuso de no fer-ne el resum impossible. (Podríem dir que a la manera de Montaigne vol pintar-se a ell mateix, si se’m permet tal vulgaritat.) He anat llegint els seus llibres amb una certa peresa (la perea del Baix Segrià) fins al punt que he sentit la nàusea del que s’autocompadeix. La nàusea del que es justifica a si mateix, que és un dels assumptes candents del llibre.

Si volen una frase enginyosa, els puc dir que La vida aèria és l’autor en calçotets, i amb les volutes del pensament il·lustrat colpint-te amb força. Un gran llibre. Un llibre enorme, esclaridor. Una obra mestra.

Andreu Loncà, «‘La vida aèria’, una obra mestra» (Segre, 6 d’octubre del 2019)