¿I de la mosca, què me’n dieu, de la cèlebre mosca, d’aquella petita concentració de pèl, no més gran que un abegot, que alguns ciutadans exhibien sobre la intersecció de la base del llavi inferior amb l’inici de la corba de la barbeta, exactament sobre el clotet de la barbeta? Aquestes mosques, malgrat la seva petitesa i l’aparent modèstia, tenien els seus ets i uts. Importava col·locar-la en la verticalitat mateixa de la plomada del nas, guardant l’equidistància en relació amb la simetria de la cara i adequant-la a la forma de la barbeta. El perfecte encaix d’una mosca no era pas senzill i requeria un bon punt de vista: el flac exigia una mosca vertical; el gras, la rodona apaïsada; el guenyo, en forma de coma amb la coma dirigida cap a l’ull espatllat. No, no. Encaixar una mosca no era pas tan fàcil.

• Josep Pla, Un senyor de Barcelona, dins Tres senyors (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 172-173