Josep Maria Llompart

                                        Se querían, sabedlo.
                                                Vicente Aleixandre

S’estimaren, saberen

la urgència del sexe com les venes

poden en un moment omplir-se d’aigua

salobre, de sol d’estiu, de peixos

saltadors.

                    S’amagaven

per la nit del pinar o per les tèbies

raconades de l’ombra.

Sortien, lassos,

la remor de l’oratge o el llunyaníssim

brogit de la ciutat.

En desvetllar-se l’endemà ella creia

que a l’alcova hi havia olor de roses,

i ell pensava el primer vers d’un poema

que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península

i una filla amb promès.

Són gent d’allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,

assaborint cansadament la tarda.

Amb una punta de frisança, els ulls

se’ls perden qualque pic entre les branques

dels arbres del carrer, com si sotgessin

un reste de verdor o de carícia.

Miren els anys, el cel, les hores seques,

el rellotge i la pols. Caminen. Callen. 

Poemes de Mondragó (Palma: Moll, 1961)