Josep M. Espinàs

Feia poc que havia sortit de casa quan una senyora que caminava en direcció contrària a la meva s’ha aturat. Ha fet un petit somriure, mirant-me, i m’ha dit: «Perdoni, però a vostè el conec».

Hi ha hagut un petit silenci, una mica incòmode per a mi. He pensat que potser m’havia vist a la televisió, encara que jo no hi surti gaire. Fins que, de cop, se li apareix la revelació: «¿Vostè és del barri, oi?»

Li dic que sí, que visc a quatre passes d’on ens hem trobat. Es queda molt contenta. Ella portava un sarró molt atapeït de coses, potser massa pesants per a una dona que podria qualificar-se de velleta. 

M’he ofert per ajudar-la, perquè devia viure a prop d’on érem i jo no tenia pressa. Com si no m’hagués sentit m’ha repetit, satisfeta: «Sí, sí, n’estava segura que era del barri». 

Quan ens hem separat m’he quedat pensant en el terme barri, derrotat administrativament per districte. El districte és burocràtic, el barri és vital. 

Recordo bé que, a Sant Just Desvern, quan jo era adolescent i arribava al vespre, el meu avi em preguntava: «¿Ja has tancat el barri?». El barri era la reixa de dues peces que aïllava el jardí del carrer.

En altres temps va néixer l’acceptació de barri com a designació d’un grup de cases diferenciat del nucli d’un poble. El barri tenia una identitat pròpia, i una tendència humana a domesticar els fets transcendents va fer que s’anunciés una mort amb l’expressió «se n’ha anat a l’altre barri».

Més que un espai amb perfil propi, el barri s’ha identificat, sovint, per una activitat: el barri dels negocis, el barri residencial, el barri de cotoners de Barcelona.

Una barriada ja sona més popular, més amorfa. I em pregunto què va justificar que a Barcelona s’imposés el qualificatiu de Barri Xino.

M’agrada passejar, de tant en tant, pel meu petit racó del barri de l’Esquerra de l’Eixample, on els cafès i les botigues diuen, quan passo, que la vida encara vol saludar-me.

Publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, 23 de maig del 2017