Plànyer

Jordi Badia i Pujol

 

«No t’entristeixin, doncs, els funerals Novembres, / ni planyis mort lo que ha tingut ple ser… / De planye és el donzell que ageu sos membres / ans d’haver-los cançat en el plaer», escriu Joan Maragall a Visions i cants. El verb plànyer, documentat d’ençà del segle XII, és provinent del llatí plangere, que volia dir ‘plorar fort’. Aquest significat és el que tenia originalment i el que ha romàs en castellà (plañir) i en italià (piangere).

Plànyer té dues característiques que el fan difícil de traduir: per una banda, la varietat de significats i, per una altra, el fet d’haver originat unes certes expressions fixades, amb un valor molt precís, com veurem.

El significat principal de plànyer és ‘compadir, sentir compassió’:

Estaré be, mare. No em planyis, si us plau! Jo sola, i a tirar endavant (Marta Momblant).

Per més vergonya que li fes reconèixer-ho, li hauria agradat que algú l’hagués planyut com si hagués estat un infant malalt (Joan-Carles Mèlich).

Amb aquest valor es fa servir sovint pronominalment:

Puc dir de mi que no em planyo gens i em sacrifico devotament al bé comú (Jordi Galceran).

Quan l’emprem pronominalment, també vol dir ‘exclamar-se, queixar-se’. Adés, en el sentit de ‘manifestar un dolor, un patiment, un malestar’:

Però així i tot la meva gossa no para de plànyer-se,
es rebolca vora meu, al meu llit, panxa enlaire,
vol que li toquis el ventre i que l’amanyaguis,
vol que hi tornis (Dolors Miquel).

I adés en el sentit de ‘manifestar una protesta’:

«El sistema vigent actualment no ens permet competir en igualtat de condicions amb els ports del nord d’Europa», es planyen des del port de Barcelona (Violeta Tena).

Tanmateix, el significat més peculiar de plànyer és ‘estalviar’ o, dit més precisament, ‘estar-se d’esmerçar’:

La de Blanchard era una senyora benestant, que ella sola ja li donava força guanys, car no planyia diners (Josep Maria de Sagarra).

El monarca que atorgà aquesta darrera constitució —Ferran II— aplicà generalment el pactisme, per bé que no planyé recursos per fer sentir la influència reial (Jaume Vicens i Vives).

I no hi planyo pas els renecs. Per guanyar-li el cor, acostumo a dedicar-li’n una tanda dels més recaragolats (Prudenci Bertrana).

És ben interessant d’observar aquesta evolució del significat de ‘compadir’ a ‘estalviar’.

Per una altra banda, és molt freqüent també la locució ésser de plànyer, que pot tenir dos significats. El primer és ‘ésser digne de compassió’:

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret! (Josep Pla).

I el segon, ‘ésser lamentable, saber greu’:

I a fè que seria de planyer que Palma perdés el seu aire, com tantes viles malhaurades, que ja no són ni velles ni noves (Santiago Rusiñol).

Finalment, plànyer, sovint precedit de l’adverbi ja, ha acabat originant unes expressions pràcticament fixades —(ja) et planyo, (ja) el planyo, (ja) us planyo, etc.—, que denoten compassió:

L’atzar havia dut el famós Peret a rebre l’encàrrec i a l’orella ben parada d’Arnau semblava de destriar un matís irònic a la veu que deia: «Feina extraordinària? Ja us planyo» (Cèsar August Jordana).

Vostès, els donats a rumiar, espero que algun dia arribaran a un acord per posar-hi ordre… Però ja els planyo (Xavier Benguerel).

De derivats de plànyer, n’hi ha una colla. Potser els més coneguts són plany, ‘acció de plànyer-se’:

A fi de segle els planys pel despoblament de Castella i la misèria dels camps són constants (Josep Maria Batista i Roca).

I també planyívol, ‘que mou a compassió’:

Entre cobla i cobla feia el músic una tocada de guitarra, amb el mateix to planyívol de la cançó (Joan Amades).

Afegim-hi encara planyiment (especialment, ‘acció d’estalviar un esforç, un mitjà, etc.), planyent (‘que plany o es plany’) i planyença (‘compassió’).

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles
(Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 260-262

Mot relacionat