“El casalot”

 

Joan Solà

 

Al Departament de Filologia Catalana, UdL. A Albert Jané 

 

I. La novel·la Bleak house de Dickens (1853) s’ha de qualificar d’excepcional; i d’insuperable la traducció que n’ha fet Xavier Pàmies (El Casalot, Barcelona: Destino 2008). Hi dedicaré les tres setmanes que em queden fins a les vacances. Avui limitin-se a escoltar, amb veneració i amb gaudi intens, uns quants fragments de l’obra, que descriu els barris baixos de Londres i un dels interminables processos de la Cancelleria, tot ben inextricablement barrejat. No ho he consultat, però per força Josep M. de Sagarra havia d’haver llegit aquest monument de la literatura, car Vida privada té incomptables passatges que sonen exactament iguals, d’estil, de mal·leabilitat del llenguatge, de genialitat de penetració psicològica en els personatges. La mateixa arrencada potent que els transcric en primer lloc es troba a la primera pàgina de Sagarra.

«Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca, espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d’una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d’Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda del patró geniüt […]; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels peus del grumet que tremola a coberta. […] Però la boira no arribarà mai a ser prou espessa, ni el fanguissar prou fondo, per estar a l’altura de la situació d’empantanegament que aquest Tribunal Superior de la Cancelleria, el més mesquí de tots els vells pecadors, exhibeix ara com ara a la faç del món.»

Altres fragments. Llengua rica: «Però ella és molt soferta, i arriada, i és un escarràs de feina», «Fava, tòtila, escurçó, diable de dona! Així et cremessin, bruixa xerraire! —diu l’home esbufegant», «El burell, […] que, amb un cascavelleig impacient del cabestre, dreça les orelles i gira el cap amb tanta ànsia quan la porta s’obre, i al qual qui l’ha obert li diu: “Xo, burell, quiet, que avui no sortiràs!”». Llenguatge popular vivíssim: «Santa innocència! No s’adonava que dient això s’enaltia a si mateixa», «—Esther! —va exclamar. / —¿Què mana?», «—¿L’inspector Bucket? / —Justa». Llengua de trinxeraire o pre-escolar: «Ara l’hi explico, què li ha dit la senyora. Ha dit, diu: “¿Se n’enrecorda que una vegada vaig vindre i vaig parlar amb vostè […]? ¿Se n’enrecorda que li vaig pagar diners perquè em dongués un mocador que ella s’havia endescuidat?”». O llengua de senyor: «Era un home natural i directe, de captinença deseixida i franca, amb qui en Richard s’exercitava des de feia uns quants mesos».

 


 

II. Qualificava l’altre dia d’insuperable la traducció que ha fet Xavier Pàmies d’El Casalot de Dickens. La pedra de toc que avala aquest adjectiu és a l’abast de tothom: mireu si es nota mai ni per remei que el text sigui una traducció; mireu si el lèxic, la sintaxi, la fraseologia, els registres i fins l’humor adherit a la llengua sonen com a sorgits o elaborats espontàniament en la llengua que llegiu. Afortunadament, avui podem afirmar tot això d’una bona colla de traductors, no pas inferiors als mítics Carner, Riba, Sagarra, etc. Som, encara, una cultura afortunada: cuidem-la, lluïm-la, encomanem-la!

Amb els fragments que els vaig donar l’altre dia es pot veure prou tot això. Il·lustrem-ho una mica més. Mirin la naturalitat i la gràcia de les expressions que dono en cursiva: «Així doncs, […] podria molt ben ser que ho sabés», «Avui, pròpiament, d’avançar no s’ha avançat», «jo vaig dir a aquella pobra senyora […] que li estàvem molt agraïts. / —I ara! va dir escandint les paraules. Pots comptar!», «¿On s’és vist que se’t fiquin a casa per burxar-te d’aquesta manera?», «Com que no pares mai quiet i tens sempre tants tràfecs…», «Permete’m, vida meva!». La fraseologia és espectacularment rica, avui que la llengua pateix tant per aquest cantó: anar prim de ventre (o de butxaca), Ara sí que la ballarem!, cap a Londres falta gent, com hi ha món!, de color de gos com fuig, «perquè n’estic molt, d’ell», fer curt, fer net (d’una cosa), fer safareig, passar-se els taps, pesar figues, posar fil a l’agulla, pujar-hi de peus, ser un llepafils, treure’n l’aigua clara (d’una cosa), ves per on! I, com en altres obres de Pàmies, ensopeguem aquí deliciosos refranys o dites com ara diner fa diner, gota a gota el mar s’esgota, fer feix de tota herba, ha estat callat com un rat dintre el forat. Deixaré el lèxic, que no acabaria mai: però Pàmies coneix els racons dels bons diccionaris i dels bons autors, i tant coromineja amb esborrall o gassa com inventa peatger (cobrador del peatge) o xucla roda-salons (qui es deleix per lluir en societat) d’un llibre que li cau a les mans.

Pàmies, com a gran responsable del seu ofici, coneix també els racons de les gramàtiques i els temes discutits. I ajusta la seva llengua a l’opció personal, no pas a la por en la (real o suposada) autoritat; car, diguem-ho d’una vegada, ell també és una autoritat! Per exemple, usa sempre els dos signes d’interrogació i només el final d’exclamació; i en la qüestió de per (a) usa només per davant l’infinitiu i fins en casos limítrofs («Això és pel mes que ve, mestressa»). O usa les interjeccions veiam i aviam (el diccionari oficial només recull vejam, però ho recull on no toca, dins veure). I fa servir sistemàticament l’adverbi encabat, també absent del codi («Va escoltar-me sense interrompre’m; i encabat va dir […]»). I, naturalment, opta per no posar coma enmig de connectors com així doncsAixí doncs, quan sento que m’acusen […] els dic […]»), o en sí/no senyor(a) («Sóc boja, sí senyor»).

 


 

III. En l’exposició brevíssima (de llampec) dels altíssims mèrits de la traducció d’El Casalot de Dickens he qualificat Xavier Pàmies d’autoritat lingüística perquè ens dóna uns textos simplement superbs pel que fa a la transmissió de l’original cap a un català modern riquíssim i excepcionalment natural; perquè coneix les aportacions lexicogràfiques i gramaticals dels millors autors i pren posició sobre les qüestions no resoltes amb una responsabilitat que mereix el respecte de tothom; perquè busca una paraula, una dita, una construcció allà on pot, amb paciència i amb un nas de perdiguer que ens fan dir sí senyor; o perquè en tal o tal punt reflecteix simplement un estat de llengua que avui no s’ha acabat de clarificar. Avui em referiré a aspectes gramaticals, que seran útils als professionals.

Pàmies reflecteix un estat de llengua no acabat de clarificar: en la qüestió de règims verbals («El meu home […] el pegarà»); en certs verbs que poden aglutinar els pronoms en o hi (riure-se’n: «No us en rigueu de mi, si us plau!»; entendre-hi: «Com que no hi entén gaire en portes, […] es posa a palpar»); en la qüestió del complement directe preposicional, en què adopta la posició avui més consensuada (ús de a en coordinacions: «la guien a ella i a tota la seva escorta»; i en dislocacions: «als fills de la gent molt pobra no se’ls puja, sinó que pugen com volen»), però li queda alguna vacil.lació avui no superada («se’ls va ficar a tots a la butxaca», però «va contribuir a fer-nos tots dos orfes»); en la qüestió de preposició seguida de mot interrogatiu («pensa en la taca que ha caigut sobre aquesta casa, i en on és, i en qui la porta», construcció un pèl dura); o anteposant al predicat un subjecte oracional («Sentir això li va fer molta gràcia»).

Però pren posició ferma en altres qüestions (em limito a exposar-ho, sense comentaris: jo aniria més lluny): usa amb flexió els quantificadors prou (prous maldecaps) i massa («n’hi ha moltes […]; masses»); no fa concordar el participi passat («tan tacada de tinta com l’havíem trobat»); no apostrofa el pronom en si va precedit de ens, us, els («no us en aneu»); usa si us plau només amb tractament de vós o amb plural, altrament sempre sisplau («Continuï, sisplau»); aglutina encabat, com vam dir, però no deunidó ni esclar; construeix sempre d’aquí X temps sense ad’aquí quatre minuts hi som»); rebutja les combinacions pronominals la hi («li neteja la ferida i l’hi eixuga»), li ho («passi a la rebotiga, l’hi prego») i li’n («va anar a casa seva a donar-n’hi les gràcies»); etc.

En la complexa i no totalment clarificada qüestió de duplicacions pronominals Pàmies manifesta també l’estat vacil·lant general, però tendeix a ser natural acceptant el pronom feble: «Vam dir-li a la senyora Budger que […]», «el senyor Jarndyce, a qui de cop se li va endurir l’expressió», «com si a tot arreu esperés trobar-hi […] la senyora Dedlock», «Aquí no hi creix la zitzània», «A l’anunci hi deia que […]», «però conserva tots els dits, que els té tots plens d’osques», «es va dedicar a fer-me la traveta servint-se del que jo només en sé dir males arts».

Senyor Pàmies, perdoni la brevetat, que no és culpa meva. El felicito cordialment per la seva altíssima competència, per la seva admirable responsabilitat.

(He dedicat els articles al Departament de català de la UdL, que em va regalar la primera edició anglesa de l’obra, 1853, esplèndid present; i a Jané, que em va regalar la que potser és primera edició castellana, La casa lúgubre, Barcelona: Domènech 1884.)

Textos originalment publicats al suplement Cultura de l’Avui, 27 de juny, 4 i 11 de juliol del 2009