Per cafre solem entendre una ‘persona bàrbara, brutal’. El català prengué aquest mot del castellà, que, al seu torn, l’havia pres del francès, on ja tenia la connotació de ‘salvatge’. I aquest idioma l’havia manllevat de l’àrab, on la forma originària kaffir vol dir ‘infidel’, és a dir, ‘estranger’. Es tracta d’una paraula que va ser emprada primer pels pobles islamitzats de la costa oriental de l’Àfrica, i després pels europeus, per designar els pobles bantus del sud, especialment els zulus, i encara és usat per la població blanca de Sud-àfrica.

En tot cas, el mot cafre no designa cap ètnia concreta ni hi ha cap poble que es designi a si mateix amb aquest nom. El catàleg de llengües nord-americà Ethnologue registra cafre, caffre i kaffir (en anglès) com a pejoratius de la llengua xhosa, parlada a Sud-àfrica, a Botswana i a Lesotho. D’altra banda, les formes klipkaffer i kupkaffer hi apareixen com a sinònims de hottentot (totes aquestes designacions, considerades despectives pels antropòlegs) per designar la llengua nama, parlada a Namíbia, a Botswana i a Sud-àfrica.

Joan Avellaneda, Viatge a l’origen dels insults (Badalona: Ara Llibres, 2006), pàg. 48