A la Roser li agradava la literatura romàntica i a mi la d’aventures, però l’un i l’altre ens «recomanàvem» els que ens havien satisfet més i d’aquesta manera em vaig introduir en llibres que llavors en dèiem «d’amor», que no eren ben bé novel·les rosa, que aquestes ja me les fornia la mare, sinó d’un sentiment més tràgic o simplement dramàtic; recordo una d’aquestes novel·les que em va deixar un excel·lent record: Cumbres borrascosas. Però el més rellevant descobriment que vaig rebre de mans de la Roser fou uns llibres polsosos que ella havia descobert en les seves golfes, formant un paquet assegurat per un cordill, i que em va passar per veure si m’interessava: eren les anomenades Memòries de Rocambole, és a dir, les aventures d’aquest estrany personatge, creat per la ploma de Pierre-Alexis Ponson du Terrail. Me les vaig empassar totes, un quadern darrere l’altre, perquè més que llibres venien en format de revista, d’unes vuitanta pàgines, amb una portada en un color esvaït, on es veia l’extraordinari Rocambole en acció; el contingut dels quaderns no tenia sentit de continuïtat però hi sortien gairebé sempre els mateixos personatges. El Rocambole fou en la meva infància com una sèrie televisiva actual.

• Jesús Mestre i Godes, Un nen de Sarrià. Memòries d’infància (1931-1936) (Barcelona: Edicions 62, 2000), pàg. 120