A Perpinyà, la gent que encara sap català coneix perfectament els adjectius golut i golafre i els fa servir de manera natural.

Però, en el cas concret de les fruites seques que juntes amb els torrons alegraran les taules de les festes de cap d’any, nosaltres, espontàniament, no diríem golut sinó gormand (això, segurament, per influència francesa):
   Era gormanda de fruites seques i tendres.

La paraula gola també la coneixem, però en el sentit esmentat (el sentit de ‘gargamella’) la reservem pel animals:
   Era una cova negra com una gola de llop.

A Perpinyà, la gola és la ‘golafreria’.
   Quina gola aquest home! Menja com un afram! Se menjaria les claus de Sant Pere!

De la gargamella d’un ésser humà, en diem canyó, paraula que no té res a veure amb el canó d’una arma de foc. A més a més, la confusió entre canó i canyó (adaptació catalana de la paraula castellana cañón), nosaltres no la fem mai. Els castellanismes que fem, com ara barco, enterro, etc. daten dels temps de Matusalem.
   Tenir mal de canyó.
   Riure a bell canyó.

Per acabar amb la gola, també fem servir una paraula que no he trobat al DCVB: la paraula golar (amb el sentit de ‘barballera’). Per a nosaltres, el golar és la part carnosa que certs animals tenen sota el coll (i també persones massa grasses).

Joan Bosch (Elna, Rosselló)

Torneu a golut -uda