Francesc Pujol i Joan Amades

 

Ball de caient humorístic, de figures i moviments indeterminats, en el qual els balladors poden fer allò que més els plagui sense que mai ningú pugui dir que han ballat malament, ja que tota mena d’evolucions i gestos són permesos i acceptats.

[…] Aquest ball sol ser ballat per homes sols. Hi ha només un gest indispensable, igual per a tothom, que consisteix a mantenir alçat, mentre ballen, el braç dret amb el dit índex assenyalant el cel. Fora d’aquest gest, cada ballador fa el que vol. Els uns bufen la cara dels altres, o els estiren el nas, o els pessiguen les galtes; ara s’estiren, ara s’arronsen, obren i tanquen els braços i fan tota mena d’extravagàncies; deuen, però, conservar el ritme, cosa que dóna al conjunt una certa harmonia. Sol ser dansat aquest ball en avinentesa d’haver-hi molta gent reunida, com són aplecs i fontades, i també per Carnestoltes.

El poble explica l’origen d’aquest ball i el gest que el caracteritza relacionant-ho amb la llegenda següent.

Sant Ferriol, abans d’ésser sant, era capità de lladres. Cada vegada que feia una malifeta, tenia per costum anar després a confessar i exigir del confessor que l’absolgués; el confessor, com és natural, no el volia absoldre dels horribles crims que confessava sense que manifestés un ferm propòsit d’esmena; aleshores ell matava el confessor. Un dia, després d’haver comès un rapte i un assassinat, anà com de costum a confessar-se i el confessor, que el conegué, li digué que l’absoldria si li prometia complir una petita petició que li faria. Ferriol s’hi avingué i el capellà l’absolgué tot seguit, però li va fer prometre que, en compliment de la petició que s’havia compromès a acceptar, es retrauria de la mala vida que duia i mai més no robaria ni mataria ningú.

Els seus companys l’estaven esperant per acomplir una malifeta que tenien projectada, però Ferriol els digué que no volia anar més amb ells. Els lladres, aleshores, el varen matar i l’enterraren al celler de l’hostal on es trobaven en aquell moment. Se n’anaren després sense que l’hostaler hagués esment del crim.

Varen passar setmanes, mesos i anys, i l’hostaler va notar amb gran sorpresa que una de les bótes del celler rajava de manera inesgotable, fins al punt que el bon home estava convençut que n’havia tret, almenys, deu vegades més de vi del que bonament hi cabia. Intrigat per aquella inexplicable abundor, decidí indagar quina en seria la causa, i féu alçar la bóta; aleshores veié amb gran sorpresa que de terra sortia un braç que, amb el dit índex estirat, tocava la meravellosa bóta. Excavant el paviment, trobà el cos incorrupte del que havia estat capità de lladres, ara convertit en sant miracler, que tan singular prodigi havia obrat amb la seva bóta. D’això ve que quan una cosa apareix inesgotable diguin que sembla la bóta de sant Ferriol.

Calia explicar aquesta llegenda per comprendre com s’hi relaciona la història del ball del mateix nom.

Uns bevedors es trobaven un dia al voltant d’una taula, omplint els seus gots d’un gerro ple de vi que hi havia al mig. Quan ja feia força temps que bevien, observaren que el gerro continuava rajant sempre, malgrat el que ells havien begut, de manera que havien abocat i ingerit molt més del que la natural capacitat del gerro permetia. Això els féu creure que estaven sota la gràcia de sant Ferriol, que havia volgut repetir amb ells el singular miracle de la multiplicació de la beguda. Plens d’agraïment i volent-ho palesar, armaren una dansa en honor de sant Ferriol; per fer més evident el seu propòsit, van mantenir constantment el braç alçat amb el dit índex signant el cel, en recordança del gest del sant en obrar el miracle de la bóta.

Francesc Pujol i Joan Amades, «Ball de Sant Ferriol», dins el Diccionari de la dansa,
dels entremesos i dels instruments de música i sonadors (Barcelona, 1936), pàg. 426