Duia una sola joia. Un anell estriat de l’amplada d’un dit, en el dit cor de la mà dreta. La roba generalment era fosca. Ella tenia la pell blanca i li agradaven els jerseis balders amb màniga llarga fins a tapar-li mitja mà. Jo hi somniava! Somniava la imatge d’aquella mà blanca sobresortint de la màniga blau fosc amb el seu anell platejat, freda i lenta com un mol·lusc marí. Me la quedava mirant, quan remenava la pasta al wok amb els bastonets xinesos amb què solia cuinar. M’extasiava, la visió d’aquell dit. El dit de l’anell. Potser l’única concessió formal a la idea tradicional de feminitat.
Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)
Comentaris recents
cara de pomes agres
No és l'única variant amb fruites perquè també...
cara de pomes agres
Arran de "pomes agres" he recordat que l'escriptor...
tant li fa naps com cols
També hi ha l'expressió "que si naps, que si col...
en ser negre, botifarra
Això del pintor aquell que està començant un qu...
en ser negre, botifarra
"En ser negre, botifarra" veig que seria l'equival...