Duia una sola joia. Un anell estriat de l’amplada d’un dit, en el dit cor de la mà dreta. La roba generalment era fosca. Ella tenia la pell blanca i li agradaven els jerseis balders amb màniga llarga fins a tapar-li mitja mà. Jo hi somniava! Somniava la imatge d’aquella mà blanca sobresortint de la màniga blau fosc amb el seu anell platejat, freda i lenta com un mol·lusc marí. Me la quedava mirant, quan remenava la pasta al wok amb els bastonets xinesos amb què solia cuinar. M’extasiava, la visió d’aquell dit. El dit de l’anell. Potser l’única concessió formal a la idea tradicional de feminitat.
Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)
Comentaris recents
com ara
Dieu que també podem dir "com és ara", llavors l...
ara i adés
Sembla que els catalans fan servir aquesta express...
parotet
https://rodamots.cat/pixavi-ina/...
xàmbit
A Bocairent hi havia una xambiteria al costat del ...
xàmbit
El gelat o “helado de corte” que dieu no és e...