Duia una sola joia. Un anell estriat de l’amplada d’un dit, en el dit cor de la mà dreta. La roba generalment era fosca. Ella tenia la pell blanca i li agradaven els jerseis balders amb màniga llarga fins a tapar-li mitja mà. Jo hi somniava! Somniava la imatge d’aquella mà blanca sobresortint de la màniga blau fosc amb el seu anell platejat, freda i lenta com un mol·lusc marí. Me la quedava mirant, quan remenava la pasta al wok amb els bastonets xinesos amb què solia cuinar. M’extasiava, la visió d’aquell dit. El dit de l’anell. Potser l’única concessió formal a la idea tradicional de feminitat.
Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)
Comentaris recents
barriscada
A casa (Matadepera), una cosa “de barriscada” ...
convit
No us hi amoïneu, els rodamots també tenen vuita...
repàs
"Quan ens vam casar, jo encara em vai casar de neg...
catxa
I catxar pollastres?...
catxa
No només a Camarasa i Torà, a tota la plana de L...