Duia una sola joia. Un anell estriat de l’amplada d’un dit, en el dit cor de la mà dreta. La roba generalment era fosca. Ella tenia la pell blanca i li agradaven els jerseis balders amb màniga llarga fins a tapar-li mitja mà. Jo hi somniava! Somniava la imatge d’aquella mà blanca sobresortint de la màniga blau fosc amb el seu anell platejat, freda i lenta com un mol·lusc marí. Me la quedava mirant, quan remenava la pasta al wok amb els bastonets xinesos amb què solia cuinar. M’extasiava, la visió d’aquell dit. El dit de l’anell. Potser l’única concessió formal a la idea tradicional de feminitat.
Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)
Comentaris recents
boga
Amb la boga, arribem a plantes d'aiguamolls, amb a...
vímet
Crec que avui és pertinent recordar-nos de Gata d...
espart
"És més fals que una corda d'almasset". Enric Va...
espart
Amb l'espart a Palafrugell se'n fan cofes...
espart
En grec àtic i en grec modern sparte és...