Eugeni S. Reig

canalla
Conjunt de xiquets, multitud de xiquets.
A mi m’agrada molt mirar la canalla quan ix d’escola.

La paraula canalla per a denominar un conjunt més aïna gran de xiquets era d’ús habitual en l’Alcoi d’abans de la nostra guerra civil (1936-1939). També eren molt usades per al mateix concepte, encara que amb un sentit més intensiu, els derivats canallada i canallamenta. Ma mare, alcoiana nascuda l’any 1909, recorda perfectament l’ús d’eixes paraules entre les persones de la seua generació i de generacions anteriors. Actualment, per desgràcia, eixos vocables han caigut en desús en el parlar d’Alcoi, però la gent encara en conserva un coneixement passiu. Per sort, la paraula canalla es conserva fossilitzada en algunes cançonetes populars alcoianes com ara la següent:

«La canalla em diu rutero
perquè vaig al Patronat.
Més m’estime ser rutero
que no un pillo arrematat.»

Aquesta cançó és molt interessant des del punt de vista lingüístic perquè, a més de la paraula canalla, inclou el mot rutero, que fa referència a la persona que anava de casa en casa arreplegant els xiquets xicotets i els acompanyava a escola, és a dir, “feia la ruta”, la locució verbal estimar-se més amb el significat de ‘preferir’, el substantiu pillo, d’origen castellà però fortament arrelat en la nostra llengua des d’antic, i l’adjectiu qualificatiu arrematat que vol dir ‘a més no poder’. Tan curteta i tan ricoseta lingüísticament, la cançoneta.

L’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària aquest mot amb el significat definit. En la narració curta «Nanos i jagants», inclosa en el seu llibre De la meua garbera, hi podem llegir:

«Ja està lo jagant moro davant de la fusteria. Tots estan a la porta; D. Tomàs Rebló se cala les ulleres; l’oficial se posa la brusa al coll i se’n ix al rastell de l’acera; els demés, sentats en la porta contemplen la cavalcada que passa. La jaganta mora lluïx el collar de culs de got; el jagant senyor, seriot, ab capell de palla, levita i bengaleta, precedix a la seua senyora que porta el monyo estorrufat, vestit de cortina barata ab brodats, arreplegant-se la falda ab picardia i ensenyant les cames… del Moreno, que botejant la porta; el jagant llaurador, posat de farol, fent morros de satisfacció, jopetí ramejat, camisa brodada ab botons de cristal, saragüells blanquíssims, pega botets i es gira per adonar-se si la seua llauradora va darrere, de monyo partit on lluïx gran pintota, de roja i bledana cara, ulls espavilats, arracades de llautó de mitja vara de llargues, mocador de randes, guardapeu de colorins i tota ella més pita que un sorell. ¡Com disfruta la canalla, de les paradetes als cantons i de les geringonses que els Moreno, Querol, Raboses i Quintana —carregadors del cànem a la llonja— fan pegar als jagants!»

A Ontinyent, per a aquest concepte, s’empra la paraula requitalla.

En valencià també es diu: canallada, canallamenta, requitalla, xicalla
La llengua estàndard sol emprar: canalla, mainada, quitxalla
En castellà es diu: chiquillería

Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), pàg. 153